Pàgina:L'avar (1915).djvu/101

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Harpagon. — Sí, la veritat, t'ho pregunto.
Valeri. — Un déu que excusa tot lo que fa fer : l'Amor.
Harpagon. — L'Amor?
Valeri. — Sí.
Harpagon. — Vaia un amor! Vaia un amor! L'amor de les meves unces!
Valeri. — No, senyor : no són pas les vostres riqueses lo que m'ha temptat; no m'enlluerna això; protesto de pretendre re de les vostres riqueses mentres me deixeu la que tinc.
Harpagon. — No ho faré pas, com cent diables! No te la donaré pas! Vaia una insolencia voler-se quedar am lo que m'ha robat!
Valeri. — I an això anomeneu vós un robo?
Harpagon. — Si l'anomeno un robo? Un tresor com aquell!
Valeri. — Es veritat que es un tresor, i el més preciós que pot-ser teniu; però al donar-mel no l perdeu pas. Us el demano de genolls, aquest tresor ple de gracies; i, per obrar bé, cal que mel dongueu.
Harpagon. — No ho faré pas! No faltaria més!
Valeri. — Ens havem promès una fe mutual i havem jurat no abandonar-nos mai.
Harpagon. — El jurament es admirable i graciosa la prometença!