Aquesta pàgina ha estat validada.
Harpagon. — Téns raó.
Valeri. — Tingueu entès, mestre Jaume, vós i els vostres confrares, que una taula massa plena de vianda es un trenca-colls, i que, per mostrar-se amic dels que
s'invita, cal que la sobrietat regni en els àpats que s donen, i que, segons el dir d'un autor antic, «Cal menjar per viure, i no viure per menjar».
Harpagon. — Ah! Que ben dit! Acosta-t, que vui abraçar-te per aquestes paraules. Es la maxima més bonica que he sentit en ma vida: «Cal viure per menjar, i no menjar per vi...». No, no es pas això. Com ho dius?
Valeri. — Que «cal menjar per viure, i no viure per menjar».
Harpagon (a mestre Jaume). — Sí. Ho sents? (An en Valeri.) Qui es el gran home que ha dit això?
Valeri. — No m recorda, ara, el seu nom.
Harpagon. — Recorda-t d'escriure-m aquestes paraules. Vui fer-les gravar, en lletres d'or, damunt de l'escalfa-panxes.
Valeri. — No men descuidaré. Pel vostre sopar, deixeu-me fer a mi, que ho arreglaré tot com cal.
Harpagon. — Tu mateix.
Jaume. — Millor. Fòra mals-de-cap.
Harpagon (an en Valeri). — Busca viandes d'aquelles que, menjant-ne poc, atipen molt... alguna llegum grassa... carn am castanyes...
