Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/15

—Ja ho podeu dir, ja! Si aquí tinguessim tot el diner de que això parla, ja fóra amo de mig Catalunya.
Més de quatre i més de vuit vegades havien repetit aquesta conversa, com si 's passessin un confitet per la boca, mentres donya Tuies, tot bellugant el cap amb menyspreu, desembraçava la tauleta de l'escrivent.
Fòra 'ls papers i el tinter, l'espolsava amb el mocador d'herbes que arrencava de la bata del seu marit, encara que aquest rondinés, i cada diumenge rondinava; treia un jòc de cartes ja ronyoses i enarcades com teules, i, apa!, ja hi som. El notari, amb el seu casquet mig desbrodat i suós, les seves ulleres blaves i el seu bigoti de serrell, s'asseia davant per davant de la seva muller. Aquesta, amb sa cara de pergamí arrugat, comprimida fins dessota les orelles pels bandós de sa perruca, començava invariablement una disputa sobre si 'l jòc seria un solo, una bescambrilla o un truc i flor. Com que era tant reptania (paraules del notari), se feia la seva santa voluntat, que, en aquest cas, volia dir la bescambrilla; i la pau regnava entre 'ls contendents fins a l'hora de pagar, que, segons sembla, era la en que'l vencedor d'aquella tarda començava a rondinar pera no rebre com trofeus de la victoria xavos llisos per quartos, i cabotes de clau