Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/16

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


per xavos. Hi havia un moment en que'ls tres jugadors, tot d'un plegat, s'aixecaven de la cadira, aferrant cadascú, amb el puny clos sobre la taula, el corresponent muntet de calderilla; però, davant del coflicte de tanta merma, el guanyador solia capitular, admetent cabotes i xavos llisos. «Qui aigua atura, blat mesura», solia dir cadascú interiorment. I l'un se mofava de l'altre al qual creia haver explotat.
 Mentrestant la claror minvava, enfosquint l'estret escriptori, i l'Olaguer cuitava a despedir-se per poder arribar encara entre dos llustres a casa seva. Els veíns, al veure-l entrar, amb ironia més innocent que fundada, solien exclamar entre-dents:
 —Ja va a menjar-se les sopes fredes.