Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/18

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


els pocs pagesos, escampats per la plana com figuretes perdudes, se redreçaven i restaven embadalits, les mans plegades damunt l'eina del treball. De sota terra, de la foradada de Malgual, apareixia, envolquellat en fum, el tren, indecís, negre, empetitit com joguina de fira per la distancia i per la magnitut de les montanyes que l'havien escupit. Ell corria, corria, i sols imposant-li fites coneixia l'espectador que anava guanyant camí. Més, aixís i tot, duia en sí una certa majestat atractivola i imposant que obligava a mirar-lo. En son curs era capritxós i enjogaçat. Tantost mostrava a lo llarg sa trencada silueta en camp ras, davant del lluminós horitzó; tantost se presentava de pit, blanca cimera esblenada al cap, sos ulls rodons llampeguejant; tantost s'embarumava pel fons d'algun desmont, damunt del qual, arreu, s'arrocegaven fantastiques fumeroles. A estones se'l sentia bagolar adolorit; a estones pantejar amb afany; i, a mesura que s'acostava, la terra trontollava sota'ls peus, la màquina s'engrandia, sa branzida's feia imposant. De sobte eixia d'un altre esmotxadura, llençava als aires un xisclet més viu i durader, al que responia la campana de l'estació, enfrenava la branzida, i, dalt del geometric talús, desfilava sobre frevol rodatge l'interminable currua de vagons, envalumats