Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/19

de saques, bótes, carbó, fustes, ferro i maquinaria. Els vagons topaven uns amb altres com marejats; llur rodam grinyolava al pes de tanta abundor. Ne duien més ells en un viatge que no'n trafiquejava la vila en dèu mercats, i sols algun dia, mentres la màquina feia aigua, s'enganxaven a la cua dos o tres vagons més que tancaven les sobralles de Pratbell. Pocs minuts després fugia tot aquell convoi de riquesa, amb un crit selvatge d'orgull, deixant espalmada la vila, buida i solitaria l'estació, com capsa abandonada al mig del camp.
Els pratbellins de les finestres sentien quelcom d'imponent i trist alhora, fins quan el tren era de passatgers. Veure tot aquell eixam de desconeguts que s'abocava a les finestres indiferent, dames amb trajos rebuscats, quintos que cantaven cançons extranyes, jovent desvergonyit que saludava en to de burla, senyors que corrien del tren a l'estació i de l'estació al tren, empenyent-se, atropellant-se; contemplar com tot aquell món tornava a entrar en caixa als cops sords de les portelles i amb quin desdeny partia tot joiós sense veure Pratbell sinó d'esquitllebit, era fantasmagoria antipatica que ofenia'l patriotisme i amargava 'l sentiment de germanor. D'ont venia, ont anava aquell troç d'humanitat tant indiferent