Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/21

amb les mans encreuades al darrera, extrenyent un manyoc de redoltes.
El camí estava solitari, cobert d'un fang roig i envidriat que cruixia sota les sabates. Al cap-d'amunt, la vila destacava sa foradada silueta amb son castell emmarletat i son campanar romanic, sobre un cel roent de tardor que anava esblaimant-se per moments. La veína serra, empolsada de blau negrós, batia sobre la plana ombra misteriosa. Un taro bastant viu feia saltironar les fulles seques com aucells ferits, i, en ses alenades fortes, omplia la terra de remors d'esgarrapades. Llavors els pelats sarments, que aguaitaven el camí, cruixien, se revinclaven convulsivament i semblaven vergassar els pocs pampols morts que conservaven encara. Un pressentiment d'hivern, prenyat de melangia i cruesa, s'apoderava dels cors. El senyor Xirinac s'aixecà 'l coll de sa levita color de pansa, s'assegurà les ulleres blaves i encasquetà bé 'l barret de copa; l'Olaguer, d'un brinco, va ficar-se per tercera vegada a la vinya del costat i n'eixí tot contentó amb un nou manyoc de redoltes.
— Aquesta afició a la rampinya! — exclamà 'l notari, somrient.
— Res d'aixó: es el temps d'aixarmentar. Qui sab d'ont vénen!