Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/42

matxo blanc-bragat que ho posà tot en renou amb sos brams i molinets.
— Que ha pres mal el Moreno?—s'atreví a preguntar en Pére, tot alarmat.
L'Escanya-pobres respongué amb un «no» esclet, tot domant el matxo a garrotada seca al mig del cap; però la bestia l'aixecava fins qui sab ont, ensenyant l'enorme dentat i uns ulls com unes brases, ensems que voltava i giravoltava, tibant la brida i amb cada guit que feia escruixir l'aire. Allò no era un matxo, sinó un dimoni de l'infern amb qui no podia bregar més que un traginer com l'Olaguer ho fou. La bestia no volia entrar a l'estable, i, sols amb l'aturdiment dels cops i el dolor que les batzegades de la serreta li deixaria a l'ensagnada boca, conseguí aquell rendir-la.
El pressentiment d'alguna crudeltat misteriosa s'apoderà de tots. Tothom pensava en el Moreno, tant dócil i volgut sempre, i l'extranya aparició d'aquell matxo ‘ls esfereí tant, que no gosaren repetir la pregunta den Pere.
Fermat el matxo, l'Olaguer corregué a tancar-se en la seva habitació pera repassar les quatre unces que havia guanyat en la barata del Moreno; i aquell vespre ni baixà a sopar ni hi hagué qui entrés a l'estable a donar un bri de palla a l'animal. Els masovers i mo-