Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/46

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ne: prou clar que ho ha dit ell. Vagi darrera d'un pobre!
 — L'heu feta grossa; l'heu feta grossa,— exclamà D. Magí, gratant-se la galta i amb el to sentenciós de sempre. — Però bé: ja veuré d'arreglar-ho; ja us faré aquest favor, que, en bona fe, val alguna cosa.
 — I cah! Ells ne tenen la culpa, amb les seves pors, que‘l matxo prou l'amansiré jo, i llavores veurien el negoci. Si es un animal de pena.
 I dient això, amb tot i esser a l'hivern, l'Escanya-pobres s'aixugava amb el revés de la mà la suor que traspuava pel seu front palid.
 — Convindria que me'l fes depressa, aquest favor,—gosà dir l'Olaguer, veient al notari encaparrat en altres coses i disposat a no parlar-ne més.
 — Home, quan? No vindrà d'un dia.
 — D'hores: vegi què li dic. Un pagès cremat, i allí són tres homes, es capaç de escapsar-me tots els arbres de l'hisenda en menos d'un jornal. Aquell dimoni de geperut es capaç de fer-ho tot sol.
 El notari, excusant-se de poder anar a La Coma fins d'allí a dos o tres dies, prometé, vista la premura, escriure aquella mateixa tarda pera parar el primer