Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/47

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cedint, per fi, a la preocupació que'l dominava, preguntà, mudant de to:
 — Bé: i ont anireu a viure, ara?
 — A l'hostal de Sant Roc m'hauré de ficar, de primer entuvi. Què vol que faci?
 — Potser me llogarieu el castell,—féu el notari, amb rialleta maliciosa.
 — Com! — saltà l'altre. — Que ja es de vostè?
 — Sí, home, sí! Ahir en vaig pendre possessió, — digué, arrocegant la paraula, com pera mellor assaborir-la.
 I, entregant-se a l'expansió del goig, explicà per peces menudes l'historia d'aquella adquisició usuraria, sa primera adquisició, arrencada de les mans foradades de D. Guillem, el darrer brotim d'una baronia de cinc centúries, que, després d'una vida de disbauixa estúpida, acabava de morir en una sala de l'hospital de Barcelona, sol i vern, vell i fadrí, menjat per l'escrofula i la miseria que durant tants anys anaren rosegant-lo per cafès, bordells i timbes.
 — Llogar? — replicà l'Escanya-pobres, entre admirat i sorprès. — Què vol que hi faci al castell?
 — Guar... — respongué'l notari, mossegant-se la llengua. — Viure-hi, vui dir.
 — No: ja ho deia bé de primer, ja: guar-