Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/49

 — Sic transit gloria mundi, — féu el notari, mostrant tot d'una 'l seu estil sentenciós i els seus temors de sempre sobre 'l pervindre.
 — Una cosa era'l tarambana del baró i una altra 'l castell. Dos durets al mes i us entrego la clau.
 — Dèu pessetes! Ni cinc tampoc! Quina llei d'agrair favors! Ara, alló qualsevol ximple ho pot cremar o desembraçar, quan menos.
 El previsor notari 's tornà groc, i, abaixant la veu d'un terme dolç, tornà:
 — Posem-ho a cinc i no 'n parlem més.
 L'Olaguer se repensà una estona, amagant en lo possible tot el dalè que tenia d'aprofitar la ganga, mal que ganga fos per l'altre caçar guardià i paga. A la fi oferí tres pessetes, que foren acceptades després de llarg regateig. Obtingut el permís, i en havent dinat, els nous amos i ell, amb el matxo darrera, s'encaminaren cap al castell, qual interior D.ª Tuies no coneixia encara.
 Al veure-ls passar, els veíns de Pratbell se mossegaven els llavis pera no deixar escapar un somrís de mofa.
 — Quin terceto! — exclamaven després, entre-dents, tot bellugant el cap.
 Aixís atravessaren mitja vila, fins arribar a les darreres casetes del carreró miserable