Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/50

d'ont partia la costa del castell. Aquesta era una dreta graonada, empedrada de palets i faixes de marbre esmolat que feien arriscada l'ascensió. La molça i l'herba rana, que circuíen els bombats palets, els deixaven sols clapejar com calbos caps de mort mal enterrats. Sort que l'esgarrifosa impressió era arreu substituida per l'esment continuat que l'esperit de conservació reclamava. El matxo, no obstant, entre relliscades i caigudes, se resistia amb tal força a trepitjar aquell solatge, que no hi bastaven crits ni cops. Encabritat, arrufant el nas, aixordant el món amb sos brams enguniosos, aquí queia i allà s'aixecava, traient foc de les pedres, tot esfereit, com si fos més impressionable que les persones. No cal dir que, davant de ses bogeries, el notari i sa muller van donar-se brasa a fugir costa amunt, enganxats l'un amb l'altre i arrambant-se a les vores del camí, fins arribar al peu del clos.
Tancava aquest un reixat de senzills barrots de ferro, menjats de rovell, tant desllorigats ja i fóra de pollaguera que, havent-se un dia encallat a mig obrir, aixís restaren per sempre més, deixant més estret el pas, però obert sempre. Terra de gleva anà enterrant els llistons inferiors, i damunt d'ells nasqueren cada primavera flors i lianes que s'enfila-