Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/81

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


salaces ont se perdien com formigues. Per altra part, com que aquell dormitori dels porters havia sigut habitat fins a darrera hora pels guardians que hi tingué'l baró, estava ben apariat de vidres i fustes, i això estalviava gastos; donava a mig-dia, i això'l feia calent com un turró, sense necessitat de braser; s'esqueia sota una torra amb volta de pedra per trespol, i això‘l posava a cobert de foc i lladres. La Coixeta dormia en el recambró del costat del rebost, que era darrera la llar, i així, closa la cuina, quedaven tancats i barrats per una porta més; tres, comptant-hi la forana.
 Reunint aitals condicions, bé podien, doncs, escullir aquell dormitori, prescindint de si la calç de les parets era ja un xic massa rossa i escrostonada en certs indrets, com mostrant nafres de pedra, i fent cas omís de les dimensions de l'alcová, que, amb el llit de matrimoni tot arrambat a un cantó, amb prou feines permetia una cadira. A la saleta, en cambi, se n'hi encabien tres, la calaixera de la Tuies, damunt de la qual posava'l seu tocadoret de calaix, un bagul, un trespeus pera rentar-se, i, penjada a un clau de ganxo, la carrabina de l'Olaguer. Què més podia desitjar un matrimoni senzill?
 Dinaren frugalment perquè era primavera, i després donaren comiat a la criada.