—I meu tot lo teu,—saltà la Tuies, sense deixar-li completar el pensament.
—I es clar, dòna!
—Sí, però'l diner té tants trenca-colls! Un testament se fa i desfà tantes vegades!
—Quines ganes de gastar en paper sellat! Tu porta-t bé i no tinguis por. A qui vols que ho deixi, sinó a tu? A casa no 'm van donar res: que treballin.
I, al dir això, trucà al castell la Coixeta, a qui vegeren desde la reixa de la cuina.
—Escolta,—digué la Tuies, abans d'eixir al vestibol;—cal que pensis en encarregar la porteta per l'amagatall.
—Demà la clavarem.
I quan a mitja nit dormien, uns cops somorts i fondos feren tremolar sota 'l grosser llençol a la Coixeta, ensems que, no menys tremolós, l'Olaguer s'asseia al llit i parava orella, sense ni atrevir-se a bleixar.
—Què escoltes?—preguntà la nuvia, ofegant un xiscle.—No m'havies jurat que era mentida lo de la remor?
—Calla... Calla!...
I varen sentir-se uns altres cops sords i fondos.
—Malviatge 'l matxo!—exclamà, a la fi, el marit.—Es ell, es ell.—I, amb to ja natural, afegí llavors:—Veus? Quan jo dormia a
