tres ho havien ensopegat. Llastima que La Coma no anava així. Quan tot aquell territori prometia una cullita que donava bo de veure, allò estava derrotat, derrotat! Els sembrats no muntaven dos pams de terra; una mar d'agram, clapejada de roselles i blauets, sepultava la vinya; l'hortaliça del quintar creixia escanyolida i amb les fulles que haurieu dit escaldades. L'Olaguer, que no hi havia estat de temps, quan vegé allò perdé l'oremus:
— Com se coneix que acaba'l contracte, Pere! Això es vergonya de deixar les coses?
— Ja veureu: sense menjar, vós no viurieu. Quan la terra'n demanava l'hi heu negat: ara ho trobeu.
— La mala fe hi trobo: veus-ho-aquí.
— Aneu amb compte amb el parlar: si no, hi tornarem a ser!... Potser sí que volieu que m'ho arrenqués jo deies queixalades! Ja sabeu quants cops vaig venir a trobar-vos. Vós havieu adinerat totes les cullites i jo encara no n'he tocat una malla, ni us he pogut arrencar comptes, i a fe de Déu que de cap-d'any ja no se'n canta gall ni gallina.
— I el bosc?
— Sí, el bosc! Sempre sortiu amb el bosc. Què'n podia treure del brossam? En prous fatics m'he vist per mantenir la fami-
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/92
Aquesta pàgina ha estat revisada.
