ça dels avars, quan, de sobte, vegé, assegut a la cuneta del camí, un pobre espellifat i coll-tort, que li semblà conèixer. El matxo, al mateix temps, començà de bramar furiós, a encabritar-se tant enfurismat, que sols a bastonada de cego conseguí l'Olaguer fer-lo apartar de la cuneta i empendre esfereit galop.
Al seu pas, el pobre s'aixecà, i, ensenyant els punys i reganyant les dents, cridà, entremig de la polsaguera:
— Ja tens sort del matxo, ja, jueu!
Era l'Aloi. L'Olaguer va recordar desseguida les paraules den Pere, tot esglaiat. I aquell vespre, amb una talega abraçada sobre el pit, potser amb més neguit que mai, tornava amb la seva usada cantarella:
— Per res del món, Tuies, per res del món donguis cap diner!
Enfonsant els dits dintre les unces, gairebé plorava. Mai l'havia vist, la Tuies, tant emocionat.
— Quasi 'm fas por. Què tens avui?
— Penso que'l lladre del masover m'ha robat.
I, fòra de sí, sense afegir un mot, pegà grapada al munt de la Tuies. Aquesta se li tirà al damunt, tant folla com ell, i li mossegà la munyeca; peró l'Olaguer aclaparà a
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/95
Aquesta pàgina ha estat revisada.
