Enveijo á ton rocí y á ton nom,—y á tas alforjas també jo las enveijo,—puix mostraren ta cauta providencia.
Salve altre volta, oh Sanxo, tan bon home,—que sols á tú nostre espanyol Ovidi— ab bes corona va ferne reverencia.
Só Sanxo Pança escuder—del mancheguí Don Quixot—posí peus en polvorosa—per viurer com á discret.
Puix lo callat Villadiena—tota sa rahó d' estát—xifrá en una retirada,—segons enten Celestina—llibre á mon parer diví—si amagués mes lo humá.
Só Rocinant lo famós—bisnet del gran Babieca—y per pecats de flaquesa—aní á mans de Don Quixot.
Parellas corrí á la fluxa—mes per ungla de cavall—no se m'escapá cibada,—puix la prenguí á Lazarillo—quant pera furtar lo ví,—al cego doní la palla.
Si no ets Par, tampoch l'has tingut may—puix Par podrias esser entre mil,—ni pot trovarshi ahont tú 't troves—invicte vencedor jamay vensut.
Orland só, Quixot, jo que perdut—per Angélica he vist remotas mars,—oferint á la fama en sos altars—aquell valor que respectá l' olvit.
No puch á tú igualarme, puix aixó—es degut á tas proesas y á ta fama,—encar que jo com tú vaig perdre 'l seny.
Mes tu serás mon igual si al soberch Moro,—y Cita ferestech domas, puix avuy nos diuhen—iguals en amor, ab mal succés.
A vostra espasa no igualá la meva—Febo espanyol, curiós cortesá,-ni á l'alta gloria de valor la má—que fou un llam ahont mor y naix lo dia.
Imperis dejectí y la monarquía—que no offerí lo rojench Orient en vá,—tot ho deixí per veure lo sobirá vostre—de Claridiana hermosa aurora mia.
