Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/28

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ba á n' aquell delicat infant. En aixó arrivá á un camí que en quatre 's compartia y des seguida li vinguéren á l' imaginació las creueras ahont los cavallers aventurers 's posaban á rumiar quin camí d' aquells empendrian: y pera imitarlos 's quedá una estona parat, y á la fi de haberho molt ben pensat afluixá la brida á Rocinant deixant á la voluntat del rocí la sua y éll seguí son primer intent que fou anarsen camí de son es­table. Y habent caminat com unas dos millas descubrí D. Quixot un gran tropell de gent que com després 's sapigué, eran uns mercaders toledans que anaban á comprar seda á Murcia. Eran sis y venian ab sas umbrellas ab altres quatre criats á cavall y tres mos­sos de mulas á peu. Apenas los veigé D. Quixot, quan s' imaginá esser cosa de nova aventura, y pera imitar ab tot quant á n' éll li semblava possible los passos que había llegit en sos llibres, li semblá que venia allí de motllo un que 'n pensaba fer; y aixís ab airosa presencia y ab valentia, s' afirmá be sobre los estrebs, apretá la llansa, arrimá l' adarga al pit y posat al mitg del camí, esperá qu' aquells cavallers aventurers arrivessen (puix ja éll per tals los tenia y creya) y cuan arribaren á tal distancia que 's pogueren veurer y sentir, aixecá D. Quixot la veu y ab arrogant manera digué: tot lo mon 's pari si tot lo mon no confesa que no hi ha en lo mon tot, donzella mes hermosa que l' emperadora de la Mancha, la sens igual Dolsinea del Tobós. Parárense los mer­caders al só d' aquestas rahons, y al veurer l' estranya figura de qui las deya; y per la figura y per ellas conegueren desseguida la falta de seny de son amo; mes volgueren veu­rer despay en que paraba aquella confessió que sels demanava; y un d' ells, qu' era un poch burleta y mes que molt discret, li digué: senyor cavaller, nosaltres no sabem qui es aquesta bona senyora de qui parlareu, ensenyéunosla, puix que si ella fos de tanta hermosura com doneu á entendrer, de bona gana y sense cap apremi confessarém la veritat que per part vostra sens demana. Si os l'ensenyés, replicá D. Quixot ¿qué fariau vosaltres confessant una veritat tan notoria? La importancia está en que sens véurerla ho habeu de creurer, confessar, afirmar, jurar y defendrer: puix de no, sou ab mí á batalla, gent descomunal y superbiosa: puix ara vingueu d' un á un, com demana l'ordre de cavalleria, ara tots plegats com es costum y mala práctica dels de vostra esfera, aquí vos espero confiat ab la rahó que tinch de ma part. Senyor cavaller, replicá lo mercader, suplich á vostra mercé en nom de tots aquests princeps qu'aquí som que, pera que no encarreguem nostras conciencias confessant una cosa per nosaltres may vista ni sentida, y mes essent tan á perjudici de las emporadoras de l' Alcarria y Estremadura, que vostra mercé sia servit d' ensenyarnos algun retrato d' aquesta senyora, encara que sia com un grá de blat, puix pel fil so treurá lo capdell, y quedarem ab aixó satisfets y segurs, y vostra mercé restará content y pagat; y encara crech que estem ja de sa part, puix encara que son retrato nos ensenye qu' es gerxa d' un ull y que de l' altre li raija vermelló y pedra sofra, ab tot y aixó pera complaurer á vostra mercé direm á son favor tot alló que vulguia. No li raija, canalla infame, respongué Don Quixot encés de rabia, no li raija, dich, aixó que diheu, sino ámbar y algalia entre cotons, y no es gerxa ni jeperuda, sino mes dreta qu' un fus de Guadarrama; pero vosaltres pagareu la gran blasfemia que habeu dit contra semblant beltat com es la de ma senyora. Y dihent aixó embestí ab la llansa baixa envers quí ho habia dit ab tanta furia y enfado, que si la bona sort no fes qu' á la meytat del camí ensopegás y caigués Rocinant, ho passaria mal l' atrevit mercader. Caygué Rocinant y aná rodolant son amo un bon tros pel camp, y volentse alsar no pugué da cap manera: tan embrás li feyan la llansa, adarga, esparons y celada ab lo pes de las antigas armas. Y entretant que bregava pera alsarse y no podia, estaba dihent: no fugiu, gent cobarda y captiva; pareu atenció, que no per culpa meva, sino de mon cavall, estich ara aquí estés. Un mosso de mulas dels que allí venian, qui no debia esser gayre ben intencionat, sentint dir al pobre caygut tantas arrogancias, no ho pogué sufrir pas, sens donarli la resposta á las costellas. Y aixis atansántseli prengué la llansa, y després d' haberla feta trossos, ab un d' ells comensá á donar á nostre Don Quixot tantas bastonadas que a despit y dol de sas armas lo posá com un san Llatze. Cridábantli sos amos que no li pegués tant; mes ja