Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/41

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


jar sobre Rocinant que estava mitj allomat; y parlant de la passada aventura seguiren lo camí del port Lápice, perque allí, deya D. Quixot, que no era possible no trovarhi moltas y variadas aventuras per esser un punt molt de tránzit; anava emperó molt pesarós per haberli faltat la llansa y referinlho á son escuder li digué: jo recordo haber llegit qu' un cavaller espanyol anomenat Diego Perez de Vargas, habéntseli en una batalla trencat l' espasa esqueixá d' una alzina una pesada branca ó tronch, y ab éll feu tals cosas aquell dia, y matxacá tantíssims moros, que li quedá per sobrenom Matxuca, y aixís éll com sos descendents s' anomenaren desde aquell dia endevant Vargas y Matxuca. Te he dit aixó, perqué de la primera alzina ó roure que vegia penso esquinsarne un altre tronch tal y tan bó com aquell, puix m'imagino y penso fer ab éll tals hessanyas que tú 't tingues per ben afortunat d' haber merescut venir á véurerlas y á esser testimoni de cosas que apenas podrán esser cregudas. A la má de Deu, digué Sanxo, jo ho crech tot aixís com vostra mercé ho diu, pero adresses un poch puix sem­bla que vá de mitx costat y será degut al cruiximent de la cayguda. Aixís es, respon­gué D. Quixot, y si no 'm queixo del dolor es perqué los cavallers aventurers no poden queixarse de cap ferida encara que 'ls surtin las tripas per ella. Si aixó es cert, no tinch pas que replicar, respongué Sanxo: pero Deu sab si jo me regositjaria de que vostra mercé se queixés quan alguna cosa li fes mal. De mí sé dir que 'm tinch de queixar del mes petit dolor, si ja no s' entea també ab los escuders dels cavallers aven­turers aixó del no queixarse. No deixá de riurers D. Quixot de la simplicitat de son escuder, y aixís li declará que podia molt bé queixarse com y quan vulgués ab ganas ó sens ellas, puix fins allavors no habia llegit cosa en contrari en l' ordre de cavallería. Digueli Sanxo que reparés qu' era ja hora de dinar. Respongueli son amo que per alla­vors no ho necessitava y que mengés éll quan se li antojés. Ab aquesta llicencia s' acomodá Sanxo lo millor que pugué sobre son ase, y treyent de las alforjas lo que hi habia posat, anava caminant y menjant, derrera de son amo mol á poch á poch y de quan en quan empinava la bota ab tan gust que li podria be enveijar lo mes regalat magatzemer de Málaga. Y mentres qu' anava traguejant ni 's recordava de las promesas de son amo, ni tenia per cap travall sino per gran descans anar cercant las aventuras per perillosas que fossen. En conclusió aquella nit la passaren entre uns arbres y d' un d' ells esqueixá D. Quixot una branca seca que casi li podia servir de llansa, y al cap d'amunt hi posá lo ferro que tragué de la que se li habia trencat. Tota aquella nit no dormí D. Quixot pensant en sa senyora Dolcinea pera acomodarse á lo qu' habia llegit en sos llibres quan los cavallers passavan sensa dormir moltas nits en las florestas y despoblats en­tretinguts ab las memorias de sa senyora. No la passá aixis Sanxo Panza, puix tenint lo ventre ple y no d' aygua de xicoiras, d' un son se l' emportá tota, y no foran prou pera despertarlo, si son amo no 'l cridés, los raigs del sol que li venian á la cara, ni lo cant dels aucells que molts y molt regocitjadament la vinguda del nou dia saludavan. Al alsarse tantejá la bota, y la trová un poch mes flaca que la nit passada, y entristínseli lo cor per semblarli que no portavan camí de remediar aviat sa falta. No vulgué desdejunarse D. Quixot, perqué, segons está dit, la votá per alimentarse de sabrosas memorias. Tornaren á son comensat camí del port Lápice, y á cosa de las tres del dia lo descubriren. Aquí, digué en veyentlo D. Quixot, podem, germá Sanxo Panza, ficar las mans fins als colzes en aixó que dihuen aventuras; peró recordat de que encara que me vegias en los majors perills dal mon, no has de posar ma á ta espasa pera defensarme, si ja no veigeres que los que m' atacan es canalla y gent baixa, puix en tal cas pots molt bé ajudarme; pero si fossen cavallers, de cap manera t' es lícit ni permés per las lleys de la cavallería que m' ajudes fins que sigas armat cavaller. Per cert senyor, res­pongué Sanxo, que vostra mercé siga molt ben obehit en aixó, y mes que jo de mí só pacífich y enemich de ficarme en sorolls ni pendencias: bé es veritat que en lo que toqui á la defensa de ma persona no tindré pas molt á la memoria aquestas lleys, puix las divinas y humanas permeten que cada hú 's defensi de qui vulga agraviarlo. No dich jo menos, respongué D. Quixot; peró en aixó d' ajudarme contra cavallers has de