Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/42

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tenir á ratlla tos naturals ímpetus. Dich qu' aixis ho faré, respongué Sanxo, y que guardaré aquest precepte tan bé com lo diumenge. Estant en aquestas rahons apareixeren pel cap del camí dos frares de l' ordre de San Benet, cavallers sobre dos dromedaris, que no eran pas mes petitas dos mulas sobre las que venian. Portavan sas ulleras de camí y sas hombrellas. Detrás d' élls venia un cotxe ab quatre ó cinch de cavall que l' acompanyavan y dos mossos de mulas á peu. Anaban dintre lo cotxe, com després se sapigué, una senyora viscaina qu'anava á Sevilla ahont se trobava son marit, que martxava cap á las Indias ab un molt honrós cárrech. No venian los frares ab ella encara que portavan lo mateix camí; pero apenas las descubrí D. Quixot quan digué á son escuder: ó jo m' enganyo, ó aquesta ha d' esser la mes famosa aventura que s' haije vist, perqué aquells bultos negres qu' allí 's veuhen deuhen d' esser y son sens dubte alguns encisadors que portan furtada alguna primpcesa dintre d' aquell cotxe y es menester desfer semblant tort ab tot mon poder. Pitjor será aixó que lo dels molins de vent, digué Sanxo: miri, senyor, qu' aquells son frares de San Benet y lo cotxe deu esser d' alguns viatjers: miri que dich que miri bé lo que fá, no sia lo diable qui l' enganyi. Ja t'he dit, Sanxo, respongué D. Quixot, que sabs poch del quit de las aventuras: lo que jo dich es veritat, y ara ho veurás. Y dihent aixó s' adelantá, y 's posá al mitg del camí per ahont los frares venian, y en arrivant ja tan prop que á n' éll li semblá que li podian ohir lo que digués, ab alta veu digué: gent endiablada y descomunal, deixeu desseguida al instant las altas primpcesas que en aqueix cotxe porteu forsadas; si no aparelleuvos á rebrer prompte la mort en just cástich de vostras malas obras. Detingueren las bridas los frares, y quedaren admirats aixis de la figura de D. Quixot com de sas rahons, á las que respongueren: senyor cavaller, nosaltres no som endiablats ni descomunals, sino dos religiosos de San Benet que fem nostre camí, y no sabem si en aquest cotxe hi venen ó no forsadas primpcesas. Ab mí no hi ha paraulas blanas, que ja jo vos conech, gent de mala fé, digué D. Quixot: y sens esperar mes resposta picá á Rocinant, y ab la llansa baixa embestí contra lo primer frare ab tanta furia y pit, que si lo frare no 's deixés caurer de la mula, éll lo faria venir á terra vulgas que no y encara mal ferit si no caigués mort. Lo segon religiós, que veígé del modo que tractavan á son company, posá camas al castell de sa bona mula, y comensá á correr per aquella campinya mes lleuger que 'l mateix vent. Sanxo Pança que veigé per terra al frare, baixánt ab lleugeresa de son ase aná envers éll y li comensá á treurer los hábits. Arribaren en aixó los mossos dels frares y li preguntaren que perqué lo des­pullava. Respongué Sanxo qu' alló li tocava llegitimament com despullas de la batalla que son senyor D. Quixot habia guanyat. Los mossos que no coneixian de burlas, ni entenian alló de despullas ni batallas, veigent que ja D. Quixot estava apartat d' allí, parlant ab las que dintre del cotxe venian, agafaren á Sanxo Pança y lo tiraren á terra, y sens deixarli pel á la barba lo macaren á cossas, y lo deixaren estés á terra sens alé y sense sentits; y no aturantse ni mica torná á cavalcar lo frase tot temerós y acobardit y sens color á la cara; y quan se veigé á cavall picá envers son company, que un bon espay apartat l' esperava, esperant aixi mateix en que parava aquell sobressalt, pero junts sense voler esperar lo fi de tot aquell co­mentat succés seguiren son camí, fentse mes creus que si 'ls seguis lo diable. D. Quixot s' estava, com s' ha dit, parlant ab la senyora del cotxe y dihentli: la vostra fermosura, senyora meva, pot fer de sa persona lo que mes li vinguia á gust, perque ja la super­bia de vostres robadors jau per terra abatuda per aquest mon poderós bras; y á fi de que no peneu per saber lo nom de vostre llibertador, sapigueu donchs que jo só Don Quixot de la Mancha, cavaller aventurer y captiu de la sens igual y hermosa Donya Dolsinea del Tobós: y en paga del benefici que de mí habeu rebut no vull pas altre cosa sino que torneu al Tobós, y que de ma part vos presenteu davant de semblant senyora y li digueu lo que per vostra llibertat he fet. Tot aixó que D. Quixot deya ho escoltava un escuder de los qué'l cotxe acompanyavan, qu' era viscaí; y veigent que no volia dei­xar passar lo cotxe endevant, sino que deya que tot seguit havian de tornar al Tobós,