Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/53

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


                que encara que certas, fan
                esser jo d' altres mal vist.
                    Teresa del Berrocal
                quan jo 't llohava va dirme:
                hi ha qui 's pensa adorá un anjel
                y á un mico no mes estima.
                    Gracias á los molts adornos
                y á los molts cabells postissos,
                y á las falsas hermosuras
                qu' al mateix amor trahían.
                    La vaig desmentí y ofesa
                son cosí va protegirla;
                me desafiá, y Ja saps tú
                qui dels dos va ser mes digne.
                    No 't vull jo pendre la sort
                ni pretench barraganía
                puix mon desitx es mes bó
                ma intenció mes enaltida.
                    Xanguers te la santa iglesia
                que son fets de seda fina
                posa tú 'l coll en lo jou
                jo l' hi posaré ab delicia.
                    Y si no, desd' ara 't jur
                per lo sant que mes estimas,
                de no sortir d' estas serras
                sino ab roba caputxina.

 Aquí dona fí lo cabrer á son cant, y encara que D. Quixot li pregá que cantés alguna altre cosa, no ho consontí Sanxo Pança, perque estava mes pera dormir que pera ascoltar cansons. Y aixis digué á son amo; bé pot vostra mercé mirá sens entretenirse ahont ha de passar aquesta nit, puix lo traball qu' aquesta bona gent té tot lo dia no permet que passin las nits cantout. Ja t' entench Sanxo, li rospongué D. Quixot, puix be conech que las visitas del gat demanan mes recompensa de dormir que de música. A tots nos agrada, benehit sia Déu, respongué Sanxo. No ho nego jo, replica D. Quixot, pero vesten tú allá ahont vulgues, puix los de ma professió millor están vetllant que dormint: pero ab tot y aixó bó sería Sanxo, que 'm tornesses á curar aquesta orella, que va fent mes dolor de lo que seria menester. Feu Sanxo lo que se li manava; y veigent un dels cabrers la ferida, li digué que no li donés pena, puix ell hi posaría un remey ab que facilment se curés, y prenent algunas fullas de romaní, del molt que per allí hi había, las mastegá y barrejá desseguida ab una mica de sal, y posantli aixó sobre l' orella li envená molt bé, assagurantli que ja no habia de menester altre medicina com aixis fou.

___________________