Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/59

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


voluntat y devoció com si ellas fossen son deu; cosa que 'm sembla tira un poch a gentilitat. Senyor, resrongué D. Quixot, aixó no pot esser menos de cap manera, y cauria en mal cas lo cavaller aventurer qu' altre cosa fes, puix ja es estil de la cavallería aventurera que lo cavaller aventurer, al comensar algun gran fet d' armas tingués á sa senyora present, giri los ulls envers ella dolsa y amorosament, com qui li demana per ells que 'l favoresca y ampari en lo duptós pas que embesteix; y encara que ningú 'l senti está obligat á dir algunas paraulas entre dents en las que de tot cor se li encomana y d' aixó en tenim innumerables exemples en las historias. Y no 's deu entendrer per aixó que no tenen d' encomenarse á Deu, puix temps y espay los queda pera ferho en lo discurs de l' empresa. Ab tot, replicá lo caminant, 'm queda un escrúpul, y es que moltas vegadas he llegit que's replican dos de paraulas entro cavallers aventurers, y de l' una á l' altre, se 'ls hi encen la rabia, cavalcan en sos cavalls, prenen tot seguit un bon espay del camp, y desseguida sense mes ní mes y á tot correr, 's tornan á trobar y al mitg de sa correguda s' encomanan á sas damas; y lo que sol resultar de la trobada es que l' un coygué per las ancas del cavall enfilat de part á part per la llansa del contrari, y esdevé al altre que á no agafarse ben fort á las crins del seu, no podria pas deixar d' anarsen per terra; y no entench jo com lo mort tinguia temps d' encomenarse a Deu en lo curs d' una tan curta obra: millor fora que las paraulas que mentres corria gastá encomenantse á sa dama las gastés en lo que debia y estaba obligat com cristiá; tan y mes quan jo tinch entés quo no tots los cavallers aventurers tenen damas á qui encomenarse, perqué no tots son enamorats. Aixó no pot pas esser, respongué Don Quixot; dich que no pot esser que hi haja cavaller aventurer sense dama, perqué tan propi y tan natural es als tals esser enamorats com al cel tenir estrellas, y segurament, no s' ha vist historia ahont se trobi un cavaller aventurer sense amors, y pel sol fet de que estigués sens ells no seria tingut per llegítim cavaller, sino per bort, y que entré en la fortalesa de dita cavallería no per la porta sino per las bardissas com á lladre de camí real. No obstant, si mal no men recort, digué lo caminant, semblam haber llegit que Don Galaor, germá del valerós Amadís de Gaula, no tingué may dama assenyalada á qui pugués encomenarse, y ab tot no fou tingut en menos y fou un molt valent y famós cavaller. A lo que li respongué nostre D. Quixot: senyor, un' auraneta no fa estiu, quan mes que jo sé que secretament aqueix cavaller estaba fortament enamorat, sols qu' alló de voler be á totas quantas be li parexian era inclinació natural á la que no podia posarhi fré. Pero resoltament, es sabut qu' ell 'n tenia una sola á qui habia fet senyora de sa volunta y á la que s' encomenava molt sovint y molt secretament, puix es gloria d'esser un molt reservat cavaller. Donchs si es essencial que tot cavaller tinguia d' esser enamorat, digué lo caminant, be's pot pensar que vostra mercé ho es, puix es de la professió: y si es que vostra mercé no's gloria d' esser tan reservat com D. Galaor, ab las veras que puch prechli en nom de tota aquesta companyía y també meu nos diga lo nom, patria, llinatge y hermosura de sa dama, puix ella's tindrá per ditxosa de que tot lo mon sápiga qu' es estimada y servida per cavaller de tals prendas com vostra mercé pareix. Aquí llensá un gran suspir D. Quixot y digué jo no podré pas afirmar si ma enemiga se complau ó no en que lo mon sápiga que jo la servesch; solament puch dir, responent á lo que ab tanta cortesía se 'm demana, que son nom es Dolcinea, sa patria lo Tobós, un dels pobles de la Mancha, son llinalje per lo menos ha d' esser de primpcesa, puix es reina y senyora meva, sa hermosura sobrehumana, puix en ella venen á quedar verídichs tots los impossibles y quimérichs atributs de bellesa que 'ls poetas donan á sas damas; sos cabells son d' or, son front un parays, sas cellas archs del cel, sos ulls sols, sas galtas rosas, sos llabis corals, perlas sas dents, alabastre son coll, marbre son pit, marfil sas mans, sa blancura neu y las parts qu' a la vista humana l' honestedat amaga, son tals, segons jo pens y crech quo sols la discreta consideració pot perdonarlas y no compararlas. Lo llinatje, prossapia y alcurnia desitjariam saber, replicá Vivald. A lo que respongué D. Quixot: no es dels antichs Curius, Cayos, y Cipions romans, ni dels moderns Colonas y Ursinos, ni dels Moncadas