Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/60

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


y Requesens de Catalunya, ni menys dels Rebellas y Vilanovas de Valencia, Palafoxs, Nuzas, Rocabertis, Casellas, Lunas, Alagons, Urreas, Foces y Gurreas de Aragó; Cerdas, Manrichs, Mendozas y Guzmanes de Castella; Alencastres, Pallás y Meneses de Portugal; pero es dels del Tobós de la Mancha, llinatje, encara que modern, tal que pot donar generós principi á las mes ilustres faniilias dels veniders sigles; y no se 'm repliqui en aixó si no es ab las condicions quo posa Cerbí sota 'l trofeu de las armas d' Orland, que deya: Ningú las moguia que venir no puga ab Roldan á proba. Encara que 'l men es dels Cachopins de Laredo, respongué lo caminnant, no 'l gosaré pas igualar ab lo del Tobós de la Mancha, puix qu' en veritat semblant apellido no habia arribat fins ara á ma noiicia. Com aixó no hi haurá arribat, respongué D. Quixot. Ab gran atenció anavan ascoltant tots los demés la plática dels dos, y fins los mateixos cabrers y pastors coneixeren l'excessiva falta de seny de nostre Don Quixot. Solament Sanxo Pança 's pensaba que tot quant son amo deya era veritat, sabent éll qui era y habentlo conegut desde sa naixensa; y sols lo qu' una mica dubtaba era en creurer lo de la hermosura de Dolcinea del Tobós, perque may semblant nom ní semblant primpcesa habian arrivat á sa noticia encara que vivia tan prop del Tobós. Ab aquests enrahonaments s'entretenian quan veijeren que per lo coll que dos altas montanyas deixavan hi devallavan uns vint pastors, tots ab samarras negres de llana, y coronats ab guirnaldas, las que, segons després se veigé eran unas de teix y altres de xiprer. Entre sis portavan un llit de morts cubert de molta varietat de flors y rams. Y vist tot per un dels cabrers digué: aquells qu'allí's veuhen son los que portan lo cos de Crisóstom y al peu d' aquella montanya hi ha lo lloch ahont éll maná que l' enterressen. Per tal novetat se donaren pressa pera arribarhi y feu al punt que ja los que venian habian posat lo llit de morts á terra, y quatre d' élls ab afiladas magallas anaban cavant la sepultura á un costat de la dura roca. Reberen los uns als altres ab molta cortesía, y desseguida D. Quixot y los qu' ab éll anaban, comensaren á mirar lo llit de morts ahont veijeren cubert de flors un difunt, vestit de pastor, d' edat segons semblava d' uns trenta anys; y encara que mort publicava que quan viu habia sigut de cara agraciada y de disposició airosa. A l' entorn hi tenia posats alguns llibres y molts papers oberts y tancats; y tan los que aixó miravan, com los que obrian la sepultura, y tots los demés qu' allí hi había guardavan un maravillós silenci fins á tant qu' un dels que lo difunt portaren digué: mira bé Ambrós si aquest es lo sití que Crisóstom digué ja que vols que tan puntualment 's complesca lo que deixá manat en son testament. Aquest es, respongué Ambrós, puix moltas vegadas aquí'm contá mon desditxat amich l' historia de sa desventura. Allí, 'm digué éll, que veigé per primera vegada aquella mortal enemiga del genero humá, y allí fou també ahont per primera vegada li declará son pensament tan honest com enamorat, y allí fou l' última ahont Marcela l' acabá de desenganyar y desdenyar en termes que doná fí á la trajedia de sa miserable vida; y aquí, en memoria de tantas desditxas, volgué que 'l depositessen en las entranyas del etern olvit. Y girantse a D. Quixot y als caminants seguí dihent: aquest cos, senyors, que ab piadosos ulls esten mirant, fou depositari d' un ánima en la que 'l cel hi posa infinita part de sas riquesas. Aquest es lo cos de Crisóstom, qui fou únich en l' ingeni, sol en la cortesía, extrem en la gentilesa, fénix en l' amistat, magnífich sens tassa, circunspecte sens presunció, alegra sens bajesa y finalment primer en tot lo que's esser bó, y sens segon en tot lo que fou esser desditxat. Vulgué bé, fou aborrit; adorá, fou desdenyat; pregá a una fera, importuná á un marbre, corregué derrera lo vent, cridá en lo desert, serví á l' ingratitut, de qui alcansá com á premi esser despulla de la mort á la meytat del curs de sa vida, á la que doná fí una pastora á qui éll procurava eternisar pera qua visqués en la memoria de tots, segons podrian comprobarho aquests papers qu' esteu mirant, si ell no 'm manés que fosen cremats un cop tornat son cos á la terra. Major crueltat usareu vos ab élls, que son mateix amo, digué Vivald, puix no es just ni acertat que's cumplesca la voluntat de qui lo que disposa va fora de tot rahonable discurs; y no s' hauria comportat pas ab acert Augustus César si consentis que's portés á com-