Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/62

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


CAPITOL XIV.

AHONT S' HI POSAN LOS VERSOS DESESPERATS DEL DIFUNT PASTOR AB ALTRES NO ESPERATS FETS.


CANSO' DE CRISOSSTOM. [1]


 «Ja que vols, oh cruel, que sia públich de boca en boca y d' una á l' altre gent quin es de ton aspre rigor la viva forsa; faré que fins l' infern reporti á mon trist cor un crit de gran tristura,ab lo que l' us comú de ma veu giri; y ensemps de mon desitg que be s' esforsa á contar mon dolor y tas hessanyas, de l' espantable veu ohirá accent y ab ell pera major torment juntats trossos de las entranyes consumidas.
 «Escolta donchs, y para atenta orella, no al só concertat sino al retró que desde 'l fons de mon amargat pit, portat per un forsat desvariejar, surt per mon gust y pera ton despit.
 «Lo bramar del lleó, del llop ferestech lo temerós udol, lo xiulet horrorós de l' escamosa serp y l' espantable baladreitg d' algun monstre,l' agorer cuclejar de la cucala, y l' estrépit del vent contrariat en mar mudable; del toro ja vensut lo implacable bram, y de la viuda tortoleta lo sensible gemech, lo cant ben trist de l' envejat duch, ab lo plant.de tota l' infernal negre quadrilla; surten fora ab la malalta ánima meva, barrejats en un só de tal manera, que se confonguen ja los sentits tots, puix la pena cruel que en mí se posa pera contarla bé vol be nous modos.
 «De tanta confusió no las arenas del pare Tajo ohirán tristíssims ecos, ni las olivas del prou famós Betis;puix allí s' espargirán mas duras penas, en los rischs encumbrats, en los vuits profundissims ab morta llengua y ab paraulas vivas; ó be en los obscurs valls, ó en las esquivas platjas llunyanas del tracte humá, ó ahont lo sol jamay mostrá sa llum, ó entre la verinosa multitut de feras que s' alimentan en lo Líbich plá; puix que si en los params deserts,los ecos ronchs de mon mal incerts sonen ab ton rigor tan sens segon, per privilegi de ma curta sort, serán portats per tot l' ample mon.
 «Mata un desdeny, aterra la paciencia, ó verdadera ó falsa una sospita: matan los zelos ab rigor mes fort; desconcerta la vida llarga ausencia; contra un temor d' olvit no hi aprofita ferme esperansa d' una ditxosa sort.
 «En tot hi ha certa inevitable mort: mes jo ¡com un miracle may ohit! visch zelós, ausent, desdenyat y cert de las sospitas que ja 'm tenen mort: y entre l' olvit en que mon foch avivo y entre tants torments jamay alcansa ma vista á veurer en sombra l' esperansa: ni jo la cerco pas desesperat: avans per extremarme en ma querella, restar sens ella eternament jo jur.
 «¿Se pot per sort sols en un instant, temer y esperar, ó es be ferho, sens las causas pel temor mes certas?

 «¿Tinch si lo dur zel está devant, de tancar estos ulls si he de veureu per mil feridas en l' ànima obertas?

  1. Aquesta y algunas altres composicions poéticas d'art major seran traduhidas en prosa pera conservar millor la fidelitat dels conceptes.