Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/63

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.


PRIMERA `PLR'l`.-C`›AP. XIV. 45

-.r¿Qui n' obrirà de bat á bat las portas á. la desconüansa quan ovira descobert lo desdeny y las sospitas, ¡oh amarga conversió! veritats fetas, y la neta veritat mentida retornada?

y <z¡Oh en lo regne d' amor tieros tirnnnichs zelos! poseume un terre en aquestas mans, donem desdeny una torsada corda: ¡mes ay de mi! puix ab cruel victoria vostra me- moria. lo sufriment olbga.

«Jo moro a la li; y perque may esperi bona sort en la mort ni en la vida, persistent estaré en mo. fantasía.

«Dire que va acer-tat qui be estima, qu' es mes lliure l' ànima mes rendida á l' anti- ga tirania de l' amor. -

«Dire que la euemiga sempre meva, te l' anima tan hermosa com lo cos, que sou olvit prové de culpa meva y qu' en fa de tots los mals que 'ns fa, amor son imperi en justa pau sosté; y ab aquesta opinió y al; un dur llas, afreturant lo miserable terme áque me eonduhiron sos dosdenys, oferiré als vents mon cos y animo., sens llor ó palma de veniders bens. '

«Tú qu' ah tant-as sens ralions moslrares, la rahó que 'ui ibrsa á. que la fassu. á la cansada vida qu' aborrescln: puix ja veus que t' ha dat notorias mostras aquesta de mon cor extensa lloga, de que alegre á ton rigorjo nŕofereseh: si per ditxa coneixes que meresch, que lo cel clar de tos hermosos ulls, sia torbat en ma. mort no ho fassas, puix no vull que en res me satisfassias al donarte las despullas de ma anima. Avans ab rialla en l' ocasió funesta. deseobresca (pie mon ñ fou t'esta teva.

«Mes gran ximplesa es d' aixó avisarte, puix sé qu' es prou ta gloria coneguda en que ma vida arribe á sou ll prest.

t-Vinga, puix ja es temps, del pregó abisme Tantalo ab sa set. Sisifo vinga, ab lo pes mes terrible de son cant, Tici pot ti sun buitre y ademés, ab sa roda Egion no se deturi ni las germanas que trehallau tan y juntals tots sa mortal congoixa trasladen á mon pit, y en veu baixa, (si á. un desesperat li son degudas) canten absoltas tristas y dolo- ridas al cos a qui sia negada la moitalla.

d' lo porter internal de las tres caras, ab altres mil químeras y mil monstres porten lo dolorós contrapunt, puix altre pompa millor no `m sembla que meresca un nymador difunt.

«Cansó desesperada tú no 't queixes, quan la meva trista companya tleixes, avans que la causa d' ohont nasqueres ab ma desditxa aumente sa ventura. llns en la sepul- tura no sias trista.»

.Agraria a tots los que la ohiren la canso de Crisóstom, encara que 'l que la llegi di- gué que li semblava que no 'sconformava del tot ab la relaezó qu' ell habia ohit del recato y bondat de hlareela, puix en ella 's queixava Crisóstom do zclos, sospitas y d' ausencia tot en periudici del bon crédit y bona fama de Biarcela: á lo que respongui: Ambrós, com qui sabia bé los mes amagats pensaments de ron amich: á li, senyor, de que sortiu d' aquest dubte, es bó que sapigueu que quant aquest desditxat eserigué aquesta cansó estava auseut de àI-.Lreela de qui s' habia ausentat per voluntat propia sols pera veurer si usaba ab ell l' auseneia de sos ordinaris tors: y com l* enamo- rat ausent no hi ha cosa que no 'l latigue ni temor que no 'l rodcji , aixis mateix fatigavau á Crisóstoiu los zolos imaginats y las suspitas temudas com si lhssen \ierdadra- ras; y ab aixó queda en son punt la veritat que la fama pregona de la bondat de Mar- cela: la que, fora d' esser cruel y un poch superbiosa y un molt desdenyosa, la mateixa enveij-.x ni deu ni pot posarli cap falta. Aixis es la veritat, rospongué Vivald; y anant á. llegir un altre paper dels qu' habia lliurat del focli, li destorbá una maravellosa visió (que tal semblava ella) puix improvisaxueut se 'ls hi presentà., y l'ou aquesta que per dessobre la roca aliont se cavava la sepultura &PRPOFQUČE la pastora Itiarceltt tan her- mesa que passava á. so. famosa het-mesura. Los que lins allavors no l' habían vista la miravan ab admiració y silenci, yaquells que ja estavan acostumats á véurerla, no quedaren menos parats que los que may la conegueren: Mes apenas la veigó Ambrós, quan ab senyals d' un cor indignat li digué: ¿vens á veurer per sort, oli