Pàgina:L'intellecte grec antig (1905).djvu/100

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
100
Pompeius Gener

contra d'ell. La moralitat del fi que ell pretextava no justificava l'ambigüitat de medis. «Les veritats no deuen esser aixarpades am trampa ni caçades am ratera», deien. «M'escapo de les seves qüestions com un esclau fugitiu,—exclama Aicibiades [1],—i quan el torno a veure m'avergonyeixo de les afirmacions que m'ha arrencat, i confesso que veuria am goig que ja no fos d'aquest món.» Platon compara l seu contacte amb el del peix torpell. Hi havia persones que fugien al veure-l venir. Altres, no podent-lo evitar, se tapaven les orelles. I no pocs li tenien un gran rencor per haver-los arrencat confessions contradictories.

Aristofanes el combaté en Els Nuvols com un enemic d'Atenes. No s'ocupava de la cosa publica, però am la seva ironia la minava i la desfeia. S'anomenava ciutadà de la Terra, no distingint pas els helens dels barbres. Posava la seva moral trista per damunt de les lleis. Com un arbre que dongués fruits metzinosos, aquells dels seus deixebles que s tiraren a la vida publica oprimiren llur Patria. Trasimenes i Critias foren els capitostos

  1. Platon: El Banquet.