deia—es un insensat, i no se li ha de fer gens de cas. » Devegades sel trobava com emboscat en les colum nates dels portics, atisbant darrera d'una columna, com si fos un esbirro d'ànimes, esperant que passessin els joves, o algun estrategic, o un jutge, o un artista, pera aturar-los i atormentar-los am la seva dialectica, fins que ls posava en contradicció amb ells mateixos. La seva dialectica, encara que disfreçada de bonhomia, en el fons no era més que sofistica: consistia en teixir una serie de qüestions capcioses, a les quals l'interlocutor ignocent responia de bona fe, pera embolicar-lo desseguida en altres qüestions derivades que reduien a l'absurde les seves respostes. Com més se debatia l'interlocutor, més ell l'enredava; fins que a l'ultim, veient-li perdre la serenitat, l'acorralava contra un dilema, que l deixava convicte d'inconseqüencia o d'estupidesa. Pres en la xarxa dels seus sofismes, el rematava ab sa Ειρονεία, tal com el pescador pega el cop de fitora al peix que ha perdut l'esma [1].
Els Atennians estaven furiosos en
- ↑ La seva ironia la llençava al final de la discussió, com una punyalada pera rematar a qui amb ell discutia.
