No necessita candelabres ni bateries de llums, car l'ilumina l dia. La decoració li dóna la Naturalesa. l té unes grans graderies, en les que hi caben unes 6,000 persones. Veus-ho aquí tot. I allí la multitut se converteix en public, i de public en poble, vibrant la seva anima a l'unissò del compas heroic que li marca l gran tragic.
Però devegades el public se li subleva: el baix poble, la plebs, se solivianta ensibornada pels vells d'edat i d'anima, i protesta contra les idees noves. Eschyl, als vintivuit anys, dóna sa gran trilogia del Prometeu, Encenedor del Foc, Encadenat i Deslliurat. Els vells l'acusen amb hipocresia, els joves el defensen amb heroisme. «Ses tragèdies—diuen els primers—són el bramular del bóc, l'espetec de la tempesta, art decadent, en el que res hi ha pera ls grans déus olimpics.» Acusen ses invencions de grolleries, de barbre son llenguatge. «Està ple de sirianismes»,—afegeixen; i an el seu drama li imputen el que s'acosta massa a la brutal Naturalesa. També l titllen de destructor perquè emplea l'anapesto en el chor, el iambo en el diàleg, el troqueu en la passió. Sa flauta puja massa
