Sofocles millora notablement la tragedia. Descendint de les esferes de la mitologia als fets de la vida real, va fer de l'escena, com Eschyl, escola pràctica d'ensenyança humana. No es tant heroic ni tant simbolic com Eschyl. Els seus personatges, si bé ilustres, no revesteixen un caracter diví i no traspassen les condicions dels demés homes. Aquesta important innovació porta aparellada la molt natural d'augmentar el moviment i l'intriga, donant majors vols a l'episodi i fent del chor un element secundari, sense suprimir-lo del tot, però fent que tingués enllaç amb el tot, i no fos una part principal i aislada, com venia essent anteriorment. Els seus personatges parlen un llenguatge noble, idoni al caracter i paper que cascun fa.
L'antic ritual ordenava la trilogia: tres tragedies en una sola representació. Sofocles trenca aquest ordre. Cada drama seu té una vida propria. Inventa l tritagonista, aixamplant el cercle de l'acció i de l'emoció. A la farsa dorica hi afegeix la gracia jonica. Si ls heroes de Eschyl eren titanics, super-humans, els seus són humans, presos sobre l model dels atenesos, els seus contemporanis.
