No maleeixen el Destí, però reaccionen en contra d'ell. I si sucumbeixen, no es pas en sense haver posat en joc totes ses nobles facultats. Els déus ja no són implacables, sinó hermosos, així com Fidies acaba de revelar-los en ses sublims esculptures, resplendentes d'humanitat i d'hermosura.
Eschyl flestoma dels déus com d'uns tirans. En les tragedies de Sofocles l'home i els déus ja marxen més en harmonia. El déu es més just i l'home més piadós, i així s'harmonisen.
Del comble de tragedies que compongué ns en queden unicament unes set: Edip, Ayax, Elecira, Nemesis, Filoctete, Antigona i Les Traquinianes.
Ocupem-nos especialment de l'Edip Rei, que es la més grossa i la més significativa.
En aquesta Atenes, a l'escriure Sofocles la seva tragedia, corria, entre altres, una antiga llegenda. D'Homer? D'Hesiod? Qui sab! Venia de temps llunyans, però l poble la contava com un fet que havés passat a la Beocia abans de la guerra de Troia.
Aquest conte, que corria de boca en boca, començava, com tots els antics con-
