L'engunia hi es creixent, l'esperança defalleix, el cor s'ofega i l'augment de terror arriba a lo increible. Res hi ha d'immobil. L'acció s desenrotlla en una pendent per on davalla l'heroe fatalment fins a caure a l'abim.
Té una acció que atreu i espanta. L'enigma que agita a Edip divaga, murmura, com el tro llunyà que va acostantse, fins que al fi esclata, enfonsant-lo en un precipici que està vessant de sang i de llagrimes.
Les exposicions de Sofocles són uniques. Especialment en aquesta hi ha una mena de real grandesa, en la manera com ell ens presenta l'escena primera. El primer quadro es d'una majestat incomparable, es dramaticament esculptural: sembla que l'hagués compost el propri Fidias. Una pesta que exhala la colera d'un déu devasta Tebes. Mata ls animals i els homes, destrueix la llevor dels mortals en les entranyes de les mares, els infants agafats en els pits. Els moris omplen els carrers i les places; la ciutat ressona i l'aire es ple de pregaries i gemecs. La trompeta funeraria, la planyidera asiatica, tot ho entristeixen. La gent se prosterna, plorant, davant dels altars.
