La fumera de l'encens enterboleix l'atmosfera.
Tota una munió de veils, de nois, de joves, de mares desconsolades, conduits pel gran sacerdot del déu suprem, de Zeus, agitant branques d'olivera, se para davant del palau del rei. Vénen a demanar-li ajuda, la salut si pot ser, que ls la dongui, ell que va deslliurar-los deia passada calamitat de l'Esfinx. Es un poble fidel, que en sa desgracia invoca un rei paternal. Edip surt a la porta del palau a dalt de la graonada, majestuós, com un déu que s disposa baixar del seu temple pera dispensar els seus beneficis a la terra.
Parla amb el gran sacerdot i li respon amb una compassió magnanima. Totes les seves paraules donen fe de l'alt preu que ell té de si mateix, la conciencia d'un ple amor, d'una gran prudencia i d'una vigilancia infadigable, tot en favor del seu poble. Tot lo que podia fer ja ho ha fet: era saber la causa de la pesta. Ha enviat el seu cunyat Creon al temple de Delfos a consultar l'Oracle. I el poble l'encensa, ni mateix temps que li prega. Pera fer sentir més lo profon de la fatal desgracia, Sofocles ens ha presentat l'Edip-rei en lo més alt de sa gloria i de sa bondat, com
