ple tot el seu teatre. Com un sol rialler sobre un camp de batalla, Aristofanes espandeix bon humor fins quan executa els seus enemics. I executa veient clar els homes i les coses que són culpables. La seva rialla desenfrenada, la seva irreverencia olimpica es un déu qui les sosté. Son esclat de riure es impulsat per l'esperit de Dionissos.
Amb el seu chor, am les seves flautes i les seves dances manté la seva comedia a l'estat de divina ubriaguesa poetica; i n'exalta l'ardor i la sosté a l'alt estat de gran bacanal, quan la nota baixa. Els recitats són trencats d'una manera imprevista, el dialeg se perd en un cant, com el murmuri d'un xaragall en la remor d'un riu, com la remor d'un riu en el bramular de la mar immensa. La burla pren el tò elevat de l'oda i el vol lleuger de la cançoneta. I sobre la burla està l cant, sobre la satira l'idea noble. Així sobre les rialles estrepitoses domina l ditirambe commemoratiu de les heroiques guerres mediques, del vigor de les antigues costums, de les delicies de la vida en plena Naturalesa, del goig i l'abundor de la verema i de la pesca, de l'esplendor dels nuvols, de la felicitat dels aucells i
