Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/318

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.





CANT III


I D' Haytí la cordillera que 'l cor ama, en illes es trencada... Segons la Crònica de les Indies d' Oviedo, los antichs habitants de Santo Domingo tenían recort d' un diluvi que esplicavan d' aqueixa infantil manera:
 Un dels més poderosos cacichs de la terra doná la mort á un fill seu, pe'l crim d' haver conspirat contra ell. Netajá després alguns dels seus ossos, segons us y costum del pahís, y 'ls desá dins una carabaça buyda per tenirne un recort perdurable. La obrí un día, per contemplar les tristes reliquies de son fill, y s' admirá de vèurela plena d' aygua y de peixos grans y xichs y de totes menes. Tancá l' estoig á més correr y, posantlo damunt sa cabanya, començá á dir y á fer gloria de que tenía la mar y la pesca dintre de casa. Tant y tant ponderá la carabaça, que, aprofitantse un día de la sortida del cacich, quatre vaylets la abastaren; mes, per mala ventura, lliscant de ses mans tendres, caygué á terra y s' esberlá, y ab un gran torrent sortiren d' ella saltadors dufins, taurons y fins balenes de les més formidables. Lo riu espantós cresqué, y sortint de mare formá l' oceá, deixant á descobert solament los cims de les montanyes, que eran aquelles illes.
 Los Zhemís eran divinitats mitjanceres entre Deu y l' home; ells feyan remor entre les fulles dels arbres, feyan rodolar y empenyian les ones dels rius, la tempesta era moguda per llur alenada y lo llamp era llançat per llurs mans.
 Les següents ratlles son tretes d' una obra de Roisel titolada Les Atlants.