Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/319

 «En temps de la conquista de Mègich, los insulars de les Antilles contaren als espanyols que totes aqueixes illes havían format un sol continent, mes que foren soptadament separades. Segons les tradicions locals, lo Yucatá estava unit á Cuba; y deyan los Caribes que les seques y esculls d' aquella mar eran formats per una gran revolta de ses aygues. Los habitants de la Castella d' or guardavan lo mateix recort; y 'ls pobles del Orinoch anomenan aqueix desastre Catenamonoa, ò sia submersió dintre 'l gran llach.»
 Segons Diego Landa, los Quixes ò habitants de la América central contan aixís eixa catástrofe: Les aygues pujaren llavors de nivell; y vingué una gran inundació que muntá sobre 'l cap dels habitants. Tots foren coberts d' aygua, y una rehina espessa baixá del cel. La terra s' ensutjá, y una pluja tenebrosa començá: pluja de día, pluja de nit; y passavan gran foguerades per sobre llurs testes. Llavors se veya correr los hòmens plens d' espant y de desesperació. Volían pujar sobre llurs cases; y les cases, enderrocantse, los feyan caure á terra. Volían muntar als arbres; y 'ls arbres los rebatían lluny d' una sachsada. Volían entrar en les cavernes; y les cavernes s' entravan devant ells. Los antepassats dels Quixes foren testimonis d' aqueix fet; pus no haurían pas sabut imaginar una tant fidel explicació dels fenòmenos que degueren acompanyar aqueix terrible terratrèmol.
 Veusaquí, segons M. de Froberville, una altra antiga tradició conservada per los Amakona, poble africá, y que 's refereix evidentment á aqueix cataclisme, qual trist recort tant profundament degué grabarse en la memoria de tots los pobles riberenchs.
 Ja fa molts anys, lo fons de la mar, que separa avuy la terra dels negres de la dels blanchs, era un pahís d' una fertilitat maravellosa. S' anomenava Kassipi. Hi hagué una anyada tant abundosa en grans, que, tenint ja plens y acurullats sos graners, los habitants sembraren lo blat pe'ls camins, en lloch de ferne present als pobles vehins, que havían tingut una cullita miserable. Moloko, lo bon Deu,