L'Atlàntida/Cant tercer
LOS ATLANTS
S' aplegan dins lo temple de Neptú. Rahonament del primer cap-de-colla. Sos mals auguris. Demana, als qui arriban de llunyes terres, quines noves duhen al collotge. Un, que ve de les encontrades de Ponent, respon haverles mitj abrigades un braç de mar. Altre, tot just vingut d' envers Tule, ha tret un mal pronòstich de les aurores boreals. Entra de sopte un Titá que arriba pe'l camí de Mitj-dia, y, tremolós encara, conta haver escapat d' una espasa de foch que abrusá á sos companys. En això estant, senten mòure 'l temple en terratrèmol, ensemps que un llamp escapça la imatge triomfal de Neptú. Ouhen lo clamor de les Hespèrides, y, fent arma dels arbres y columnes del atri, escometen á Hèrcules, Gran combat.
De roques sobre roques son les parets gegantes
del temple, hont los Atlants enrotllan á Neptú,
altívols com los roures y alzines bracejantes,
Allí, per esposarles ab sos més braus sotmesos,
esperan ses germanes, les del mirar de cel;
de sopte, á un mal auspici, com de cent furies presos,
á llur cridoria 'l temple se torna altra Babel.
S' en alça un que es del ángel caygut imatge viva;
d' humana recordança son nom esborrá Deu;
del temple immens les brèdoles, ahont sa testa arriba,
tremolen á la forta tronada de sa veu:
—Titans: quelcom de témer espera ab por la terra
que no podrèm tal volta contar á nostres fills;
apar que avuy la torra de nostre orgull s' aterra,
y sota 'ls peus trontolla lo món d' hont som pubills.
Los núvols en figura d' espectres nos ho diuhen;
ho cridan les tempestes ab xiscles y gemechs;
estels ab cabellera de foch pe'l cel ho escriuhen,
entrellaçantla ab lletres d' espurnes y llampechs.
Lo cel veig en feréstegues bromades arrugarse,
mostrantse, com entre ales de corbs, á claps á claps;
la terra veig, glatintnos, á nostres peus badarse,
y cáurens la corona, poch testa en nostres caps.
Á mitj esbadallarse les flors se musteheixen;
passant les aucellades abans de la tardor,
se dolen, com d' un cástich fugint que no 's mereixen,
y, al vèureho, qui seguirles no pot esclata en plor.
Sols junt ab la xibeca la gralla alegre 's mostra,
diuhen que 'ls rius s' en tornan enrera, y que un infant,
al veure d' aqueix día la llum en terra nostra,
ha reculat al ventre, de por esgaripant.
Y ¿què 'ns caldrá á nosaltres? ¿seguir la rierada,
ò contra 'l fat empenyer la barca á vela y rem?
¿dels massa crèduls ríurens, ò fer ab ells llaçada?
Titans de cor de roure, digáume: ¿què farém?
Abans, quín vent os porta, contáu. Tu que la vida
prop del llit d' or del astre del día escorre veus,
¿per qué, dígam, deixares tos camps d' herba florida,
que á mustehir no basta l' alè de tots los deus?
- —Tenía un fill,—respon,—com datilera
- que breça 'ls colibrís en primavera;
- un día 's caragira contra mi:
- y, de bon ayre y ben plantat com era,
- la vida li arranquí.
- Posí son cos dins una fonda balma,
- ab fulles abrigat de ceiba y palma,
- perque 'l Zemí del cel no me' l vegés;
- mes ¡ay! del esperit la dolça calma
- ja no 'm torná may més.
- Mos ulls aquella nit ¡ay! no 's clogueren;
- entre caobes y mameys vegeren
- dos altres ulls en la blavor dels cels;
- «Pare, dormiu, mes filles me digueren:
- dormiu, son dos estels.»
- «No son estrelles, no, filles hermoses;
- aqueixes son del alt jardí les roses,
- y aquells son ses espines pe'l meu cor.
- Dormiu vosaltres, ¡ay! poncelles closes
- al somni del amor.»
- ¡Ay! eran ulls de aterradora ceya,
- y llur ullada escorcollantme 'm deya:
- «¿Ton fill, ton fill hermós, com no es aquí?»
- He vist un braç que d' entre 'ls núvols queya,
- ¡era 'l braç del Zemí!
- ¡Perdó! diguí sortintme de la hamaca,
- quan ressona son crit en ma barraca:
- «Dins la balma del crim la mar hi bull;
- de tot quant veus, per esborrá' eixa taca,
- ni 'n restará un escull.»
- Digué: y ja de la cova 'l mar eixía,
- y d' aygua y manatins l' herbatge umplía;
- jo, fugintne, 'm girava al nadiu lloch;
- ja cabanyes y selves no hi havía;
- ja vall, ni cims, tampoch.
- D' Haytí la cordillera, Ique 'l cor ama,
- en illes es trencada; de Bahama
- lo bell pahís, d' arenes es un banch;
- y encara famolenca la mar brama
- venint; ¡pot ser l' aclama
- la meva olor de sanch!—
Parla un que vora Tule gelada 'l sol anyora:
—També és ¡ay! de diluvi l' auguri que vegí;
vegí á Llevant esténdres la boreal aurora,
en flochs vermells y rossos trenats, y brins d' or fi.
Y, com l' ona arrocega les perles y petxines,
desencastar semblava y endúrsen los estels;
mes tot plegat, llançantlos com flors entre ruines,
grans signes de malastre borronejá pe'ls cels.
Atlants, ¡ay! de vosaltres; mes ¡ay! de vostre imperi
que, com lo sol, devalla de son mitjdía al mar;
açò que 'ls cels nos diuhen ab llengues de misteri,
malalta en sos desvaris, la terra ho diu ben clar.
He vist d' infants y vèrgens horribles sacrificis,
he vist á l' ignocencia del negre crim als peus;
arreu les viles, fetes encant de tots los vicis,
y aqueixos dins lo temple robar l' encens als deus.
He vist en la disbauxa noys tendres revolcarse,
los pares traure á vendre llur fill, del avi trist
los nets com d' una cárrega feixuga descartarse,
y l' un germá del altre bèures la sanch! he vist...—
L' interrompé un Titá de la natura esguerro,
que, guerxo y d' estrafeta figura, 's veu entrar;
y esblanquehit, com mort que fuig de son enterro,
del temple per les tombes son crit fa ressonar.
—Vora África ab mos hèroes á nit m' endormiscava,
quan veig colossal Geni baixar del firmament;
cubría sa ombra l' Atlas, y ab un llamp que brandava
del Simoun en ales, fería á tot vivent.
Ja á mi m' empedrehía, quant diu, girantse enrera:
«En eix blat del diable2 no cal oscar la fauç.»
Me deixondí; lo rúfol fantasma ja no hi era;
mes sols un llenyer d' ossos restava de mos braus.—
Sa veu pe'l temple encara retruny, quant á l' altura
lo carro sotraqueja dels trons aixordador;
ab tremolor estranya responli la natura,
y al ventre de les mares ressona angèlich plor.
De prompte á un terratrèmol, que 's juny ab la tempesta,
l' ídol s' ensorra en grífol d' aygua llotosa y sanch,
ensemps que ¡estrany prodigi! li lleva un llamp la testa,
á troços y ennegrida fentla rodar pe 'l fanch.
A sa claror rojenca ¿que veuhen, puix s' ajupen?
veuhen fantasmes tètrichs passar en reguitzell,
entre ombres de llurs avis, que ab fástich los escupen
al front, marcat ja ab taca del infernal segell.
Mes ells, sens despitar, estrenyen lo col·lotge,
y, brètols, escateixen si ferhi res los cal,
si alçar á pes de braços de terra 'l deu ferotge,
ò enfonzarlo, de tráurel, puix, creuhen no s' ho val.
En açò arriba al temple lo crit de ses germanes;
arranca un d' ells, sacrílech, lo trident á Neptú,
los altres, á bocins, pilars ò barbacanes,
y al encontre d' Alcides apar que 'l vent los du.
Los fills de les montanyes s' hi lligan, seglars roures,
com ells de bona saba, d' arrel arrabaçant,
y abets que vergacejan los núvols al remòures,
com braços de la terra lo cel abrahonant.
Altres més vells ne surten á glops de les cavernes,
brandant armes de pedra y ossades de mammuth;
ab fam deixan del antre pregon les nits eternes
aixís que han la flayrada d' humana carn begut.
Lo matador de monstres que, de gegant á passos,
escometía á Hespèris, duhentli 'l brot florit,
se veu trabat; sos braços se nuan ab llurs braços,
y un bosch d' enceses armes va á fèndres en son pit.
Mes ell, com entre brèvols canyiços, s' hi obre via,
la clava de terrible maneig descarregant,
que, ab set de sanch, incendis y llágrimes sentía,
en sa espatlla ferriça, com ella bategant.
¿Heu vist al huracá que escombra cel y terra
llevar la neu, boscuries y rochs als Pirineus,
y, en revolví al endúrsels ab algun cap de serra,
fer remuntar les aygues d' un riu fins á ses dèus?
Tal l' hèroe, al rompre aquella maror armipotenta,
s' engolfa en les onades á colps de ferro cru;
y fort y ferm oposa la seva á llur empenta,
com nau que á un abordatge presenta 'l pit tot nú.
Allá aboca ses ires; hont més arreu pot batre,
empeny, romp y arrocega com estimbat torrent;
los guerrers de cap d' ala cauhen de quatre en quatre;
lo rebuig, com espigues de blat, de cent en cent.
Així, arranant sa dalla, la Mort ajau sa messa;
á cada colp que venta n' hi há de menys un clap;
ab sanch dels fills l' Atlántida s' abeura, y, á la fressa
dels crits, ferir y caure, tremeix de cap á cap.