L'Atlàntida/Cant vuytè

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT VUYTE
L'ENFONZAMENT


 L' ayguat domina les altures, y 's lligan per sempre les ones de la mar del Nort ab les del Mitjdía, les del Occident ab les del Mediterrá. Hèrcules s' acosta al mur de Gades. Se deixa pendre á Hespèris de ses espatlles per Gerió, qui fa estimbar per damunt seu una gran roca. Resurt aquell de l' aygua y mata al traydor. Naix l' arbre drago y plora sanch vora 'l sepulcre. Hespèris desde un cap de penya pren tristíssim comiat de la terra que se 'n entra, y cau en fantasiós desvari. Alcides, al posar los peus en lo promontori, mata al gegant Anteu, y, fent arma de son cadavre, empayta y fa perdre la mena de les Harpíes, Gorgones y Estinfálides.


Mes ja, pe'ls llamps y onades arrabaçats sortían
de Calpe 'ls esgardiços y arrels al ample espay,
en daus cayruts y pannes que sa buydor umplían,
l' hermosa llum á veure que no vegeren may.

Y esgarrifats del caos, s' engorgan altra volta
damunt carreus que 'ls feyan ahir de fonament,
y 'ls antres tenebrosos d' aquella mar revolta
retronan y s' escruixen al gran capgirament.

De les gentils Hespèrides lo tálam s' aclofava;
llurs cims, desarrelantse, s' assèuhen en les valls,
y en aúchs horrorosos y gemegó' esclatava,
com dona que en mal part llança 'ls derrers badalls.

Als puigs obren sepulcre los plans que s' esbadellan,
donant per clots y balmes de mort bells esbufechs;
ciutats ja no s' hi enrunan, ni boscos s' hi escabellan;
d' un món en l' agonía mortal son los gemechs.

Lo minhocaoI enorme, que jeya en ses entranyes,
en amples traus al vèureles obrir, ab gran furor
ne surt per entre runes de pobles y montanyes,
y als monstres de les terres y de les mars fa por.

Altres ab ell l' abisme n' escup, que dins l' albeca
del arbre que s' aterra tenían aspre niu,
dragons, cerastes, áspits dels quals l' ullada asseca,
y boes grans que tenen l' anguilejar d' un riu.

Y esclatan, com resclosa que 's romp, les nuvolades,
y en fulgurants matéors y serps de foch los cels;
y sent cruixí' á la cárrega d' onades sobre onades
l' Atlántida, com feixos de canyes, ses arrels.

Y damunt seu, terribles com may descarregantse,
son front y pits calcigan les ires del Etern,
mentre en sos peus de roca, com rats-penats penjantse,
cap al bell fons la estiran los genis del Avern.

Pe'ls cims dels puigs y cingles, com braus sense barrera,
s' empenyen les zumzades del fort Mediterrá,
á toms ab altres cingles y puigs, que en sa carrera
fan rodolar á empentes, sens dirlos: «feuse enllá».

Aixis, del torb en ales, les mars del pol se baten
ab les ciutats y serres de glaç, illes y mons,
y trocejats y á timbes ençá y enllá 'ls rebaten,
seguits d' estols de feres y naus á tomballons.

D' eix mar al bram titánich, en son llit rugallosa,
part d' allá de l' Atlántida, respon la de Ponent;
y de turons per rompre la colossal resclosa,
rodants muntanyes d' aygua rebat de cent en cent.

Desfentse 'l mur de pedra, de soca á arrel tremola,
com faig, rey de la selva, de destral fèrrea als pichs;
ab aspre terratrèmol qualque marlet roçola,
mentre enrunantse cruixen sos fonaments antichs.

S' aterra, y l' enderroch, en ales de les Furies,
ab la maror va á rebre les ones de Llevant,
arreu arreu, les planes rublint y les boscuries,
arreu arreu, com arbres los puigs arrabaçant.

Topárense; ab llurs aygues llurs aygues barrejaren,
y ab llamps per lluminaries y d' ayre, terra é infern,
al tro y tarrabastall per música, 's lligaren
entre surantes selves é illots en llaç etern.

Quant l' univers Deu trenque, aixi's veurán sos troços,
passar, entre despulles, horror y solitut,
lo sol caduch, á palpes, buscant sos cabells rossos,
y la mort de ses víctimes trucant al atahut.

Mes del bruyt destriantse del Ángel la paraula,
atía á sa gran víctima més Furies y llampechs:
— ¡Pujau del Nort; baixaune del Sud; tempestejaula;
feres aquí, prenèuvosen los troços á mossechs! —

Y ab lo fuet flammíger de sa rogenca espasa,
los percudeix y aquiça, cada guspira un llamp;
y 'l regne que se 'n entra, la vila que s' abrasa,
fan ab la mar, los núvols, y cel y terra un bram.

Tan sols del cor d' Alcides les ales no decauhen;
nadant s' adreça á espatlles de l' ona, ab gran esforç,
y ovira unes ciclópees muralles que l' atrauhen,
com un cant de sirena que 'l crida á un llit de flors.

Era 'l teu front, oh Gades gentil, filla de l' ona,
gavina que en un cálzer de lliri feres niu,
palau de vori y nacre que 'l sol de Maig corona;
li sembla al hèroe, al vèuret, que un cel d' amors li riu.

Mentre ells, enderrerintse, glopejan l' aygua amarga,
ab embranzida rema, de cara al aspre mur,
y 's penja á una palmera que Gerió li allarga
entre 'ls marlets de rònega torratxa, ab braç segur.

Per dar primer á Hespèris socós, al arraparshi,
del dors atlètich d' Hèrcules la pren, y á reculons,
al vèurela tant bella, fogós per abraçarshi,
deixa esmunyir la antena, que roda ab l' hèroe al fons.

Per darli en lo sepulcre del mar immensa llosa,
un gros penyal fa cáurehi que estava primparat,
montanya sens rabaces, que, en terra ja fent nosa,
d' esquitxs y bruyt dins l' aygua remou la tempestat.

Va encara pe'ls abismes tombant rodoladiça,
quant Gerió, allunyantsen, á Hespèris gira 'ls ulls,
y en sa ilusiò, com rosa de bosch esfulladiça,
li besa 'ls polsos que ornan com march sedosos rulls.

Però la mar, obrintse de colp, bromerejava
més enllà, un front eixintne y espatlles de gegant,
y com llamp, rebatuda per fèrrea má, una clava
volá á aterrar al monstre, pe'ls ayres foguejant.

Tu sola, hermosa Gades, tu sola te 'n dolgueres;
naix de ton pit un drago 2 plorós vora aquell fanch,
y ab son fullam d' espasa vert cobricel li feres,
que l' arruixá molts segles ab llágrimes de sanch.

Ella á sa patria 's gira d' un promontori al cayre,
cercantla en va del caos d' horrors en los rebulls;
tot li prengué 'l sepulcre hont baixará ans de gayre,
puix ja, ressechs, ni poden llagrimejar sos ulls.

Al flamareig girada de sa Sodoma encesa,
de Loth sembla l' esposa, tornada bloch de sal;
desclou l' estátua 'ls llavis: — ¡Ay! llochs de ma infantesa;
¿no vos podré ja veure, ni als raigs d' eix trist fanal?

¿Hont ets, hort hont cullíam ahir roses y lliris?
¿hont sou, mes flors, marcívoles Hespèrides, ahont?
Mos braços erts vos cercan ab febre en mos deliris,
y á mon senglot que us crida lo vostre no respon.

Sols ronques veus de monstre responen devegades;
aquell de qui son presa ¿per què 'm deixava á mí?
¿per ell ¡ay! ab la saba del cor vos he alletades?
¿per ell entre agoníes de mort vos infantí?

¡Ningú, com jo, infeliça! los vinyaters podaren,
y 'l bou de mar verema; per darlos llit molçós,
niharen les cigonyes, los magraners brostaren;
mes jo parí per péixels mon fruyt! Volgut espòs,

y tu ¿què has fet del carro flamant de tes victories?
¿què has fet de l' áurea lira que 'l cel tenía pres?
Com neu que 's fon, passaren ta anomenada y glories,
y si una tomba 't resta, sols l' ona sab hont es.

Dels regnes que venceres alguna nau rumbosa,
llaurant la mar que 't colga, crescuda ¡ay! ab mon plor,
ab la dent de ses áncores arrancará la llosa,
perque un marisch me robe la bresca de ton cor.

Jugará ab les garlandes de nostre prometatge,
que jo estojí, la escórpora que entre les roques viu;
y ¡ horror ! en nostre tálam flayrós de nuviatge,
ab rinxos de mes filles tal volta fará niu.

¿Y nostres fills, tant candis un temps? ¡oh estimadíssim!
de llurs calcinats cossos les feres fugirán
l' Atlántich al gitarlos; ¿per què, per què, oh Altíssim,
no 'm fereu morta náixer havent de patir tant?

Fereu les flors com cálzers per bèureusen la flayre;
los arbres per servírvosen com de ventalls de flors;
l' aucell perque refile; perque lo brece l' ayre;
y á mi, com la mar fonda, m' umplireu d' amargors.

Mes ja pe'l terratrèmol me sento obrir la testa,
mos ulls perden lo veure, mon cor l' aletejar,
me du 'l gemech dels regnes que espiran la tempesta,
y ¡ay! com xipré' aquí moro vetllant ab llur fossar. —

Digué: y, sols per no veure lo quadro funerari,
d' espatlles s' hi mitj gira, y al terbolí y trontolls
rondatli 'l seny en térbol, fantasiós desvari,
se 'n va esvanida y sòpita per terra de genolls.

— ¡ Ay ! mos poncells veig caure del cel com una pluja,
donantlos per entrada son cráter fosch l' infern,
com reb la mola rústega lo blat de la tramuja,
hont los atía 'l llamp del anatema etern.

Mes filles, ¿y vosaltres? jo us prometía imperis
y ceptres, y vos dono set palms de mar tan sols!...
¡De tres caps ¡ay! lo monstre! ¡fugim!... Ta dolça Hespèris
so, que truco á ta fossa. Mon Atlas ¡ay! ¿m' hi vols? —

Ronchs himnes mortuoris murmura al lluny l' onada
ab la maror, rufaques y trons en desacort;
y á un tany de taronger sa lira d' or penjada,
exhala sa anyorança, com ella, en ays de mort.

Però la mort sa dalla no branda, no, per ella;
ans, desviantli 'ls ulls del espectacle fer,
ab un bech de ses ales acluca sa parpella,
perque dels fills no veja l' esgarrifós xafer.

Dintre 'l rebull Alcides esquitlla, entre zumzades
anantes y vinentes, esgalabrat y xop;
y, rebent en cada illa y escull ensopegades,
del sauló de la vora muscleja més aprop.

L' hi esperan ab los Númides, Harpíes y Amazones,
feram que foragita del África 'l desert;
¿vindrían á donarli, pot ser, enhorabones,
per haver de cadenes deixat lo mar llibert?

Tant bon punt vers Hespèris li veuhen pendre terra,
com llagostada cauhen d' Alcides al damunt,
derrera Anteu, 3 que 'ls mena, semblant á un cap de serra
que rode empès pe'ls braços de foch del Simoun.

Mes, com pe'l llamp ferida, tota África s' assombra
quant l' hèroe á son guiatge titánich escomet;
la voliayna es última que fuig devant sa escombra,
la escombra que de monstres lo mon deixava net.

Tres voltes á ses plantes d' un colp Anteu rodola,
del fanch sempre aixecantse ab renadiu dalit;
quant l' altre ab fèrrea grapa l' estreny y l' enarbola,
fentli cruixir com llenya los ossos dintre 'l pit.

Lo llança, y reprenentlo pe'ls peus, infernal maça,
lo rabaçut cadavre fueteja sos vassalls;
com lo foch que esperona los núvols, per hont passa,
de fera, d' home y d' arbre sols quedan esborralls.

Prou tíranli ruixades de darts les Amazones,
de closques de tortuga marina fent escut ;
prou de ses dents y braços fan arma les Gorgones 4
y de sos ulls, que tornan de pedra á tot vençut.

Mes totes cabuçaren al mar esparverades,
com grues que arrabaça de terra un mal hivern;
y en ella, estabornides á colps y alatrencades,
Arpíes y Estinfálides fugiren al infern.


La Atlantida (1886) pag.181.jpg