L'Atlàntida/Cant quint

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




CANT QUINT
LA CATARATA


 Invocació al Geni del estermini. Gemechs de la terra mitj negada. Saltant d' aygues que per 'l esvoranch de Calpe s' hi abocan Regirament de les ones ab les despulles de la Atlántida. Hèrcules, maresmes y camps á través, cerca á Hespèris, ab un arbre encès per brandó. Ella 'l veu venir y pren comiat de ses filles.


Ministre d' esterminis, que 'ls llamps hi descarregas;
¡oh! pòrtamhi entre onades de polsaguera y fum;
per eixa nit reveure l' Atlántida que ofegas,
déixam muntar tes ales, de ton flagell al llum.

La canto cabuçada tombant al precipici,
del món en les entranyes, com boja depertant;
mes, cántala tu ab veu de trompa de judici,
que, d' esglay rugallosa, la meva no pot tant.

Xisclets d' esgarrifança, renechs, ays, cridadiça,
veus tristes de la fossa, veus dolces del breçol,
fan chor ab lo feréstech rugit y udoladiça
ab que 'ls boscatges ploran la llum del derrer sol.

De Pompeya, al esténdrehi son mantell lo Vesuvi,
de Troya y de Pentápolis, ressona 'l fort gemech,
l' esgarrifall, bram d' aygues, y monstres del diluvi,
y de la nau del món al rómpres, l' espetech.

Colgades en sepulcres d' escuma les montanyes,
de peus al fanch, responen ab crits y gemegor;
y s' ou, com si enrunassen mals Genis ses entranyes,
de colps, esllaviçades y enfondraments remor.

Sota 'l tallant la víctima forceja; mes, —Ovella,—
apar que l' Angel cride:—no 't caldrá, no, estrevar;
tes selves qui esplomiça, tos cingles qui estavella,
qui ton tos camps d' aurífich velló, t' ha d' escorxar.—

Al seu voltant tot regne s' astora y tremoleja,
anyells que han vist la ovella en mans del matador;
y ab membres y òssos fora de lloch, lo món panteja,
sentint d' entre sos braços arrabaçar lo cor.

Tant bon punt á les ones lo Calpe s' esportella,
abócanshi en cascada com feres udolant,
y á cada troç de serra que l' aygua avall cabdella,
aixampla més sa gorja l' engolidor vessant.

—¿Què baixa, — crida un nin, — de Gibraltá' á ramades?
No son los bèns que á peixer venían lo rebrot,
que son bramayres monstres de crins esterrufades;
¡mares, mareta meva! que 'ns xafarán á tots!

—¡Á tots! — ella responli; — ab aqueix mot m' aixalas
lo cor; vina á mos braços, fill meu; no 't cal fugir:
fugiu, fugiu vosaltres, aucells que teniu ales;
jo esper ab qui més amo que 'm vingan á engolir.—

Lo Volga, 'l Ròse, 'l Gánges, ab llurs sorrals y roques,
cent rius sembla que hi tomban en torb escabellat;
generacions y segles, així afamada embocas,
tu, sense fons ni vores, negrosa eternitat.

Y 's muntan y revenen, y arreu volcats s' abisman
en remolí, frisosos, mars sobre mars, al fons,
d' ahont, ab bull d' escumes y vents que s' enfurisman,
renáixer sembla 'l cáos, sepulcre y breç dels móns.

Apar que al estimbarse la mar de serra en serra,
rodole ab les boyrades lo llamp y l' huracá,
buscant dintre l' abisme los òssos de la terra,
per darlos á eixes áligues del cel á descarná'.

Y allá per les planicies d' Hespèris escampantse,
solleva, aixaragalla y abriga per supols;
se fan enllá les serres, desdint y cabuçantse;
y torres que muntavan lo cel, besan la pols.

S' adreçan erms y marges, aprés que 'l mar troceja
ab una má llurs boscos, ab l' altra llurs ciutats;
als peus del puig rodola son cap, y 's balanceja
l' esperit de les ones damunt l' or dels sembrats.

Escapçats ídols, brèdoles del temple seu despulles,
ab la floreta rodan que 'ls encensava 'ls peus;
los cálzers d' or y ceptres s' amagan entre fulles,
al veure així ofegarse los sacerdots y deus.

Lo taup al niu de l' áliga, lo peix al núvol colca;
als cims hont espigaren sos pins torna la nau;
en lo jaç de la dayna la rèmora 's revolca,
y escorcolla 'l d' Hespèris algun marí gripau.

Les eugues que batían lo blat volan pe'ls ayres,
ab l' era y mas á troços, y garbes y garbers;
fan un gabell entre ones arbreda y llenyatayres,
y ab sos difunts la fossa barreja sos fossers.

D' açò á través, cadavres de pobles y boscuries,
que bullen ab los núvols ab tufejant barreig,
camina y nada Alcides vers l' hort de les canturies,
de morses y tremelgues y catxalots rabeig.

Prop seu rumbeja una illa naixent ses verdes robes,
y ab bels de mort, encara penjantshi blanchs xayons,
esperan á ser presa de les marines llobes,
que, ab l' illa y tot, altra ona los arrocegue al fons.

Nines galants lo cridan desde un cim de palmera,
allargantli los braços de gebre esblanquehits,
y en sos genolls musclosos y rossa cabellera
se penjan infants tendres pe'l fret esmortehits.

Lo grech tot ho rebutja y empeny á cada banda,
morts y vius, moltonades y llenya á curumulls,
d' un rehinós pi á la teya gegant que 'l vent abranda,
á la gentil Hespèris cercant, de negres ulls.

De sopte, ab ays planyívols y esgaripar de nina,
venen vius á punyirli lo cor sos alarits,
com piuladiça y tristos sospirs de la cardina,
la torrentada al dursen sos xiricants petits.

No lluny de les Hespèrides se dol sa mare trista,
en l' hort hont com sa vida les flors s' han esfullat;
quant del brandó terrífich la llum fereix sa vista,
y ab la esperança dintre son cor, la por combat.

Es qui enjegá en son regne les mars; ¿ve á esperonarles?
ò condolintse d' ella ve á dúrselan á port?
Mes ¿cóm deixar ses filles? cóm somiar deixarles?
Jamay: entre sos braços primer reptar la mort.

¡Oh cèlica puresa! llavors li aparegueres,
com Angel ensenyantli de Bètica 'l camí;
—vinahi, si vols guardarme ton lliri,—li digueres,
y al punt, per assolirte, de tot se despedí!

Fa 'l derrer plò' ab ses belles Hespèrides, que moren,
com dits d' una má balba, dessota 'l taronger
arrupides; y en ombres hont tant felices foren,
al deixarles cadavres, també ho voldria ser.

—¿Per què á mon coll, oh filles, enarbro vostres braços?
Al pit lo cor se 'm nua d' havèrvosho de dir;
nosaltres, que vivíam de besoteigs y abraços,
los últims hem de darnos, gemats, ans de morir.

Qui en terra us ha posades per sempre vos hi deixa;
mes ¡ay! á ses entranyes no repteu de cruels,
que es molt punyent l' espina que avuy me les esqueixa,
y son, mirau, mes llágrimes, del cor foses arrels.

No vullau saber altre, de mon amor poncelles;
anau al cel á obrirvos abans d' entendre 'l món;
jo que ¡ay! embriaguímhi d' olors y cantarelles,
hauré d' arrocegarmhi ab la vergonya al front.—

Y al cel alçant la vista, los dona l' arrevèure,
arrancantse á llurs braços, que cauhen esllanguits,
com esllanguits colltorcen los branquillons d' una eura,
d' un arbre amich al perdre los braços y los pits.