L'Atlàntida/Cant primer

CANT PRIMER
L'INCENDI DELS PIRINEUS

Exposició. Lo Teyde. Espanya naixent. La veu del abisme. Invocació al Déu de les venjances. Naix un gran foch entre Roses y Canigó, fent pastura de boscos y ramades. La maça de Roland. L' incendi abriga 'l Pirineu d'un cap al altre. Hèrcules s' hi acosta aprés de batre 'ls gegants de la Crau, y d' entre les flames trau á Pirene. Eixa diuli ser cap de brot de la niçaga de Túbal y reyna d' Espanya, tot just destronada per Gerió, qui per segarli mellor l' avantatge, veyentla fugir á la montanya, ha calat foch á ses boscuries. Pirene mor y Alcides li alça un mausoleo de roques al extrem de la cordillera, allargantla fins á la mar. Regalims d' or y d' argent que dels ruhents cingles baixaren á les planes. Conflent y Portvendres. L' hèroe se 'n baixa cap á Montjuich, ahont s' embarca, prometent fundar una gran ciutat al abrich d' aquella serra.

¿Veus eixa mar qu' abraça de pol á pol la terra?
en altre temps d' alegres Hespèrides fou hort;
encara 'l Teyde gita bocins de sa desferra,
tot braholant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí 'ls titans lluytavan, allá ciutats florían;
per tot cántichs de vèrgens y música d' aucells;
ara en palaus de marbre les foques s' hi congrían
y d' algues se vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos margens lo continent hesperi;
quins mars ó terres foren ses fites, ningú ho sab;
lo sol, peró, que mida d' un colp d'ull l' hemisferi,
era petit per vèurel á pler de cap á cap.

Era 'l jou d' or que unía les terres ponentines
y, cor de totes elles, com font del paradís,
los dava clares aygues á beure y argentines,
y en sos immensos braços dormía 'l món feliç.

Per ella 's tranmetían, com per un pont amplíssim,
d' un maig etern en ales, ses críes y llevors,
aucells de ros plomatge de refilet dolcíssim,
dels aromers la flayre, canturies y tresors.

Rey n' era Atlas, aquell qui de la blava volta
los signes á una esfera de jaspi trasplantá,
y del sol y del astre que més lluny giravolta
la dança misteriosa y armónica esplicá:

Perçò, dels fills de Grecia la somiosa pensa
lo veya, com montanya, tot coronat d' estels,
y ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,
servant ab ferma espatlla la máquina dels cels.

En gegantesa y muscles sos fills li retiraren,
mes com un got de vidre llur cor fou trencadiç;
puix aprés que'ls realmes y tronos revoltaren,
també'l de Deu cregueren sería escaladiç.

Mes una nit bramaren la mar y 'l trò; de trèmol
com fulla en mans del Bòreas, l' Europa trontollá,
y despertada á punta de día al terratrèmol,
d' esglay cruixintli 'ls òssos, no veya 'l món germá.

Y assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dirli:—¡Oh, Atlántida! ¿ahont ets?
Com solía, ahir vespre m'endormisquí en tos braços,
i avuy los meus no't troban, d' esgarrifança frets.

¿Hont ets?—Y ¡ay! hont l' hermosa solía 'ls cors atraure,
lo pèlach responía:—Jo l' he engolida á nit;
¡feste enllá! entre les terres per sempre 'm vull ajaure;
¡ay d' elles! ¡ay! si m' alço pera aixamplar mon llit!—

Li carregá feixuga l' Omnipotent sa esquerre,
y 'l mar d' una gorjada cadavre l' engolí,
restantli sols lo Teyde, dit de sa má de ferre
que sembla dir als homens:—¡L' Atlántida era ací!—

Eix mástil del navili romput illes rodejan,
de Jezabel impura com rebatuts quarters;
quant al passar los segles sa gran desfeta vejan,
dirán:—¡Miráu hont para la vía dels plahers!

Fou lo gegant que pintan ab tot l' Olymp en guerra;
l' ixent sol ab sos braços tocava y 'l que 's pon;
y no content de estrenyer, com dintre 'l puny, la terra,
d' estels volgué pujársen á coronar son front.

Mes del Tronant brunzenta, derrocadora flama,
de sa escala de cingles sospesos l' estimbá
al mar bullent de sofre y ones de foch, hont brama,
retorcentse á la cárrega feixuga d' un volcá.

Y á tu ¿qui 't salva, oh niu de les nacions iberes,
quant l' arbre d' hont penjavas al mar fou sumergit?
¿qui 't serva, jove Espanya, quant lo navili hont eras
com góndola amarrada, s' enfonza mitj partit?

¡L' Altíssim! Ell, de náufrech tresor umplint ta popa,
del Pirineu, niu d' áligues, t' atraca als penyalars,
dessota 'l cel més blau, derrera eix mur d'Europa,
y al breçoleig, com Venus, de dos rihentes mars.

Perço de les riqueses^I lo Deu en tu posaren
los grechs, entre argentífers turons vehente florir;
mellor que 'l d' or de Colchos preuhat velló hi trobaren,
y á Homer dares l' Elíseu y á Salomó l' Ofir.

De l' Atlántida al vèuret hereva, en son enterro
los pobles que 't festejan digueren:—¡Ella ray!
¿què importan á l' abella los troços de ton gerro,
si, flor dels vinents segles, los quedas tu?—Mes ¡ay!

Quant l' huracá ab ses ales remou lo negre abisme,
jo sento, entre 'l diálech dels mars, sa fonda veu,
tètrich gemech que encara li arranca 'l cataclisme,
y á les terres que foren germanes crida:—¡Adeu!

Fuy la major de totes, podría dirvos filles;
Europa entre madrèpores dormía allá al pregon,
lo Caucas y Apenins eren rengleres d' illes,
y ja l' Abril cenyía de roses lo meu front.

He vist d' un llit de perles alçar Nápols é Iberia;
he vist Sahara, Grecia y Egipte al fons del mar;
l' onada he vist que 'm colga jugar sobre Siberia,
y, espinada d' Europa, los Alpes eriçar.

Geganta jo, engrapava com má de Deu la terra,
ab l' Atlas, Serra Estrella y 'ls Pirineus per dits,
y un vespre, obrint ses boques, l'abisme fosch m' enterra,
los elements tots quatre dançant sobre mos pits!

¿Y vosaltres? vosaltres, la mar que us embolcalla
llançau á mes espatlles, badant los ulls al sol;
vostres bolquers d' escuma me dareu per mortalla,
com orfanets de mare rihent en lo breçol.

¿Què val ara que mostre Plató diví á l' historia
mon nom escrit ab astres² del cel en lo llindar
si ja de mi perdéreu, ingrates, la memoria,
¡mes ay! y 'm bat per sempre l' immensitat del mar?—

¡Senyor de les venjances, donáu alè á mon cántich,
y diré 'l colp terrible que, rebatentla al fons,
feu desbotar als amples Mediterrá y Atlántich
             per desunir los mons!

Al temps que 'l gran Alcides anava per la terra,
tot escombrantla ab clava feixuga, arrèu-arrèu,
de borts gegants y monstres que á Deu movían guerra,
en flames esclatava nevat lo Pirineu.

Desde hont lo sol al náixer ja daura ses boscuries,
ab brams y cruixidera l' incendi, á coll del torb,
duya sos rius de laves á Roncesvalls y Asturies,
sens ésserli congestes, torrents, ni colls, destorb.

Apar serpent immensa, d' escata vermellosa,
que á través de l' Europa, d' un mar á l'altre mar,
respirant fum y flames, passás esgarrifosa
son cabell de guspires y foch á rabejar.

Y avant, ronca, assahina y udola, ab sa alenada
cremant com teranyines los núvols del hivern,
de cingle en cingle, passa les valls d' una gambada,
vessanthi com un cráter les flames del infern.

Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolan,
rost avall freixes cruixen y faigs esbocinats,
y la fumera y flames amunt se caragolan
ab quera y pols dels rònechs alberchs enderrocats.

Al veure que ses llágrimes no poden apagarlos,
girantshi s' escabellan y fugen los pastors;
al llur derrera belan anyells, y, sens tocarlos,
fugen ab ells los ossos y llops udoladors.

Així 'n fugía 'l moro, quant ab un riu de ferro
aquells turons nos duyan lo crit del brau Roland;
ensemps que ab l' amenaça de mort y de desterro,
son mall volá hont Esterri³ l' aguayta tremolant.

Ni á l' áliga li valen les d' or potentes ales;
prop del cel, hont s' enlayra com á penjarhi niu,
l' aixalan rojes flames, y cau, y ab les cucales
y cisnes de les aygues les cou l' incendi viu.

Branca d' un torb de brases arrasador, estanya
la conca ab sos vilatges, la serra ab sos pinars;
fins les marines vores, franja d' argent d' Espanya,
les renillantes ones pledejan á les mars.

Teixons, isarts y daynes per la drecera empayta,
pel clot s' entortelliga, bota del plá al turó,
al devallant cabuça lo còdol que hi aguayta,
i se 'l en dú per ròcech fet cendres y carbó.

Y 'l que entre Espanya y França torreja, mur de roca,
de neu y de tempesta vestit, com braç de Deu,
de l' estrellada tenda los blaus damassos toca,
muntat d' altre de brases horrible Pirineu.

Apar que la serp monstre, per estrafé' un cometa,
s' enarborás ab ales d' incendis al cel blau,
ò que, al assalt pujanthi, s' hi fessen esqueneta
escardalenchs dimonis, rebuig del negre cau.

De gom á gom quant s' umple l' espay de fumarel·la,
y 's fon d' un cap al altre la serra de cremor,
sota 'l mantell de flames que l' huracá flagel·la,
la terra adolorida gemega com un cor.

En tant, del Ròse vora les aygues, apedregan
al héroe grech deformes y rabaçuts gegants;⁴
sota quiscun dels còdols que á bell ruixat li enjegan
podrían soplujarshi ramada y rabadans.

Lo creuhen ja entre penyes colgat, com en sa fossa,
quant del enuig la flama llampeguejá en son ull,
y ab quatre colps de clava, los volca y los destroça,
com terroceda d' aspre goret lo pas del trull.

Llavors al gran incendi, rabent endreça 'ls passos,
rojench damunt los núvols vehentlo crestejar;
y ohinthi plors y xiscles, hi fica 'ls nusos braços,
fent als pastors y pobles d' espasme tremolar.

De Canigó entre 'ls cingles un xaragall se bada,
per esvarzers y roques cayentes aclucat,
hont d' una al altra 'l foch, en gegantina arcada,
com l' alt pont del Diable, s' havía escamarlat.

Sols lladoners en brasa rodanthi hi cohetejan,
bell rastre de guspires deixant y flamareig,
mes tot seguit á l'aygua del córrech xiuxiuhejan,
y tristos ays responen de l' ona al borbolleig.

Pirene, lluny dels homens, vivía allí, dels ossos
y llops en lo feréstech, rellent amagatall,
sobre un roch, mal coberta d' un mant de cabells rossos,
de por y esgarrifances fent lo derrer badall.

Del bosch de flames mústiga la trau, com vera rosa,
que anyora trasplantada son marge regadiu,
y tant bon punt d' un sálzer al dolç frescal la posa,
colltorcentse esllanguida:—¡Jo moro ací!—li diu.

—Y á tu que entre les ales del cor m' has acullida,
d' Espanya que tant amo vullte donar la clau,
d' eix hort del cel que en terra te guarda una florida
d' amor, si tráurel d' urpes tirániques te plau.

Encara aixamoravan los puigs ses cabelleres,
que destrená 'l Diluvi dantlos la mar per vel,
y ja, oblidantsen l' home, hi obría grans pedreres,
alçant vora l' Eufrates l'altívola Babel.

Á sos palaus l' Altíssim vehent posar escales,
de confusions enrotlla la torre del orgull,
y, com sol la covada d' aucells al posar ales,
los primers pobles deixan llur niu ab gran esbull.

Del món quiscú á sa branca volá: Túbal á Espanya,
dels regnes de son pare triant lo més feliç,
y, ahont jau Tarragona, bastia sa cabanya,
sos camps y ribes fentli recorts del paradís.

Doná lleys á sa prole y ensenyaments pesquéli
salvats al sí de l' Arca del naufragi major;
lo nom d' un Deu Altíssim en l' ánima escriguéli,
naixentes endreçanthi les ales del seu cor.

De mans en mans, pe'ls segles rodant lo ceptre aurífich,
vingué á les del meu pare volgut; quant, per mon dol,
la mort tirana 'l treya de trono tant magnífich,
podia á rellevarlo baixar lo mateix sol.

Mes sola jo restantli de sa real niçaga,
á Espanya ve, com á arbre caygut un llenyater,
Gerió de tres testes, dels monstres lleigs que amaga
la assoleyada Libia, lo més odible y fer.

Lo ceptre 'm pren dels avis, vehentme débil dona,
y á Gades mercantívola ab torres enfortí;
al dárten de més fermes á tu, immortal Girona,
sabé 'l congost hont, vehentme perduda, m' amaguí.

Tement pot ser que 'l trono li reprengués un día,
cremá, pera abrusarmhi, les selves del voltant;
y al veure clos lo rotllo de flames, pren la vía
de Gades, ab ses vaques feixugues tot davant.

¡Espiro! De ses viles y sos ramats so hereva:
si 'ls vols, jo t' en faig gracia; suplántal amatent;
revenja 'l nom de Túbal y sa corona es teva;
¡així en ton front la faça més gran l'Omnipotent!—

Digué, y la mort, ab freda besada geladora,
li empedreheix y deixa per sempre 'l llavi mut,
y vora 'l sech cadavre lo grech sospira y plora,
com arbre á qui ses branques florides han romput.

Mes ja al incendi rojes esclatan les montanyes,
y per esqueys y balmes, filera de volcans,
foragitan los fosos tresors de ses entranyes,
que copçan en llur falda les planes verdejants.

Y rajan fins á escórres les abocades urnes
en rierons aurífers de virginal rossor;
per ella 'l cel, al vèureshi rublert de fum y espurnes,
daría la dels astres que lluhen en son cor.

Al desferse á madeixes de gebre lo litarge,
a flochs de groga escuma s' hi barrejá l' or fi;
y devallan, per l' iris guiats de marge en marge,
com nins, á fer joguines pe 'l catalá jardí.

Així, al traure florida lo romaní y la malva,
per la quintana 's vessa d' un buch rosada mel;
rihent al deixondarse lo sol darrera l' alba,
així enmantella rossa sa cabellera 'l cel.

Los munts s' en feren faixes, les valls s' en coronaren,
vergonya fent als trèmols estels sa brillantor;
los rosers d' altra pluja de roses s'enjoyaren,
la farigola y grèvol d' una rosada d' or.

La pirenayca Venus anomená á Portvendres,⁵
l' abrasador incendi al Pirineu antich,⁶
y, en conca d' esmaragda lo líquit verge al pèndres,
doná nom á Conflent⁷ encara més bonich.

Quant los llevants⁸ plorosos anaren la montanya,
ab llurs arruixadores de núvols apagant,
posá en son cap, que al naixer l' albor del día banya,
les cendres de Pirene, que anyora son cor tant.

Y esmarletant de timbes y grops aquelles terres,
escrestant les montanyes, llevant als puigs lo front,
un mauseol alçáli de serres sobre serres,
que mal arrestellades fan gemegar lo mon.

Desde esta gesta d' Hèrcules, ma dolça Catalunya
d' altre castell de roques seure pogué á redós;
de la vehina França dormí Espanya més llunya,
fins al mar allargantse lo Pirineu boyrós.

En eix treball de cíclop la set lo desdelita,
y ab sanch pera abeurarse de Gerió enemich,
pe'ls vessants, que groguejan ab l' or d'altra cullita,
fet un lleó, devalla de Creus á Montjuich.

Allí, al altar de Júpiter humil agenollantse,
orá, y, á les onades aprés girant los ulls,
llisquívola una barca veune venir gronxantse,
com cisne d' ales blanques que nada entre 'ls esculls.

Una ciutat fundarhi promet, á sa tornada,
que esbombe per la terra d' aquella barca 'l nom,
y, com un cedre al vèurela crescuda y espigada,
—D' Alcides es la filla gegant,—diga tothom.

Per ella, no debades, al Deu potent de l'ona
demana la fitora y á Júpiter lo llamp;
puix si la mar lligares ab lleys, ¡oh, Barcelona!
llampechs un día foren tes barres en lo camp.