L'Atlàntida/Cant sisè

CANT SISE
HESPERIS

Los Atlants se 'n pujan serra amunt á bastirhi un gran casal, que 'ls servesca de sopluig en lo nou diluvi. Hespèris ix al encontre del hèroe. Li conta sos amors y maridatge ab Atlas, ses penes, y 'l malastre de sa vida. Hèrcules la pren per esposa, y á través de les ones desfá 'l camí de Gades ab ella á coll. Defallida, dona l' adeu als anyells y aucellades que foren ses delicies. Los Titans s' afanyan á muntar llur edifici. Quant lo tenen á punt de cloure, s' adonan de la fugida de llur mare ab lo grech; y ab los bocins de la obra ciclòpea que li rebaten, l' empaytan montanya avall. Ell fuig á grans gambades entremij de la pedregada y desfet de les aygues. Horribles visions d' Hespèris en la fosca. Lo llamp encen la gran ciutat dels Atlants, y ells, guiantse ab sa claror, tantost assoleixen á Hèrcules.

Herpèris, la d' ulls negres, perque sos fills no vejan
al grech que ve á escomètrela, llampech en la foscor,
á la ciutat ciclòpea s' acosta, hont remorejan
com roig aixam al veure robar ses bresques d' or.

Y ab por los diu que pujen plegats á la montanya,
y al cim, puig lo diluvi segon era vingut,
per soplujarshi munten ab pressa una cabanya,
desde ahont pugan vèurel extendre á peu aixut.

—¿Y allá vindreu? — preguntan; y ab veu que li tremola,
—allí aniré, — responlos, — quant la maror vindrá.—
Però sos fills li signan aquella montanyola,
y ella pensa ab cingleres y terres més enllá.

Y, rampa amunt pujantsen, arramban feixuchs còdols,
magalls y cunys, per fendre la roca de soley,
y per servir de jáceres, antenes y permòdols,
fan cárrega, al passarhi, dels arbres del esquey.

Al vèurels enfilarse rabents de roca en roca,
recorda Hespèris l' hora que hermosos los parí;
alça y retorç en l' ayre los braços, y la boca
mitj obre per cridarlos: — Tornáu, que us enganyí.—

Mes repensa, y tement, si massa plany llur vida,
que li pendrán la joya que té de més valor,
á llur fossa deixantlos volar á tota brida,
atura 'l mar de llágrimes ab que desbota 'l cor.

Per sempre despedintsen ab un ay d' agonía,
dos rierons enjega dels ulls, ja lluny de tots;
y ab los cabells estesos, com presa de follía,
á qui s' atança, diuli paraules de senglots.

Los llops de mar y terra que venen á esqueixarla,
s' amanseixen ohintla tant dolça sospirar;
fins sembla que les ones s' aturen á escoltarla,
com blanchs anyells venintli les plantes á besar.

—Deu ò mortal que sías, — li diu; — tu, que vingueres
á vèurem al abisme rodar ab tots los meus,
si, fill de mare humana, de sos dolors nasqueres,
planyme ¡ay! á mi, qu' ab llágrimes de sanch t' amaro 'ls peus.

Mare he sigut; mes filles al cel no deixi veure,
perque me les voldría per flors de son jardí;
donchs moren, y son últim alè jo no 'm puch beure;
moren, y lluny dels braços y cor hont los brecí.

Tinch dotze fills d' espatlla musclosa y pit titánich,
que en guerra ab Deu fan l' obra del univers malbé;
mes sota 'ls machs que tiran al cel, llur front satánich
caurá romput, y mare demá ja no seré.

Una patria tenía, rovell d' ou de la terra;
no tinch ja patria dolça ni res de quant amí;
ton braç, ton braç terrible per sempre m' ho soterra,
y sols los ulls me deixas pera plorar sa fí.

¡Ay! d' aqueix cor que feres bocins, bé te 'n pots dolre:
¡sálvam! no temo 'ls monstres que d' ayre veig venir,
fent xirricar les serres de dents que m' han de moldre;
altre temor m' acora que jo no 't goso dir.

Quant ¡ay! me coronavan mos dies amorosos
de flors de jovenesa que enmustehí 'l neguit,
de la serra que hereta son nom als soleyosos
cims, d' Atlas somiava recolzadeta al pit.

Los ulls á l' estelada, dalt, part d' amunt la pensa,
cantava ell les celisties y 'l fill de l' alba ros;
dels móns que infantá l' Eros y cova, l' avinença,
y, ab áurea lira, jo ales donava al rim festós.

Polsávala, á mos fills girantme engelosida;
plavíam ¡ay! de vèurels, ab sos ditets gebrats
los bèns escarpir elles, peixentlos sajulida,
y ab los lleons ells bátres, pe'l rost abrahonats.

Sovint, ab llurs joguines deixantlos al herbatge,
baixavam á esbargirnos al borbolleig d' un riu;
de tarongina, sálides florides y brostatge
als cisnes d' ales blanques enmanllevant lo niu.

De nostre poncellatge l' albada allá retreyam;
los ulls de mes Hespèrides; llur front somiador;
mots ignocents d' esposos enamorats nos deyam,
que 'l cor, al recordarsen, se trenca de dolçor.

¡Somnis de maig flayrosos, que d' hora us esvanireu!
Ara entre espines l' ánima sols sab de sospirar;
y aprés que ab aleteig y besos la adormireu,
sols sab avuy de plányerse, mos ulls sols de plorar.

Endormiscantsem Atlas á l' ombra d' uns arboços,
era un mitjdía cálit de sol y xafogor,
jo lluny, ab ses ovelles sentint mos pollets rossos,
m' acosto de les aygues á pendre la frescor.

Quant un aucell que á estones veníans á complaure,
per ma dissort, se 'n vola, bonich com un estel,
de sos jochs á ma prole candíssima á distraure
ab son bech d' or y ploma de la blavor del cel.

Cull becada, y de l' herba se 'n puja á unes ginestes,
de la ginesta á una alba hont nía l' oriol,
y ve de branca en branca, fent saltirons y festes,
als cortinatges d' eura que 'm fan de parassol.

Espiantlo 'l seguiren mos fills escorrediços,
y ab blana má fent tòrcer los sálichs y bogám,
hont creyan veure tendres aucells assustadiços,
me veren entre escumes distreta rabejá'm.

Fan repensió als esforços derrers de la puresa,
mes tornan á ma cara, bella en mala hora, 'ls ulls;
y al cel volant lo geni beneyt d' ignocentesa,
amaga 'ls seus plorosos ab sos finíssims rulls.

Cresqueren, y veyéntmels de victoria, en victoria,
de guerra ab bruyt y d' armes anarsen á Llevant,
pensí que ab sa alenada los ayres de la gloria
s' endurían los térbols recorts que 'm matarán.

Mes Atlas mor, é indòmits los fills que duguí al ventre
voltárenme ¡ay! encesos d' un malehit ardor,
y avuy mateix volgueren ¡no es molt que 'l món se n' entre
volgueren ferme oferta de llur damnat amor!

Als ulls en que mirarme solía, ¿com aresta
debía rebotir rasposa y foguejant?
¿del vostre, ¡oh Deu! lo llamp cridar sobre llur testa?
¡Perdó! jo 'ls era mare; mon cor no pogué tant.

Cayentme al colp les ales del cor, ni sols paraula
los torní, y, abocantsem les llágrimes als ulls,
del clot de qui més amo vinguí á regar lo saula,
y aquí fineix ma vida, si tu al pit no m' aculls.

Tu, que enfonzas ma patria, no 'm perdas ¡ay! ab ella;
condolte d' eixa mare y endútelan ab tu;
trau de perill de totes mes joyes la més bella;
deslliura ma puresa ò aixafa mon cor nu.

Sálvamela: t' ho prego pe'ls nins que 't diuhen pare:
jo 'ls gronxaría als braços, jo 'ls donaré 'ls pits meus;
mira que es ¡ay! un glavi per aqueix cor de mare
l' alletar la fillada de qui atuhíli 'ls seus!

Mes... no; no te m' endugas, que d' Atlas so l' esposa,
y altre home, ni per tráurem del clot m' ha de tocar:
òbremen un y còlgam ab un penyal per llosa,
que 'ls fills de mes entranyes no pugan decantar!—

Li diu: y esmortehida s' inclina al peu del arbre
que cobricela 'ls ossos del seu marit difunt,
quant sembla 'l mot d' "Espòsat" sortir de sota 'l marbre,
entre 'l plor de ses filles y 'ls crits de serra amunt.

—Anem,—diuli Alcides,—anem; no sospires;
també de ma patria les ribes deixí;
¿de Grecia la hermosa parlar no sentires?
per tu jo la deixo,
si en dolç esposori t' uneixes ab mi.

Lo cel es qui'm guía com nau á les vores
d' eix náufrech realme, per tráuret á port,
y durte á una platja feliç, hont no anyores
los boscos que foren
tos boscos de cedres que sega la mort.

Als camps hont te esperan les vèrgens d' Iberia
la terra es més verda, lo cel es més blau;
tu pots transplantarhi les roses d' Hesperia
y jo de Beocia
ab l' art de la guerra los jochs de la pau.

¿T' esglaya ma clava que 'ls monstres aterra?
Mon cor no es com ella de ferro batut;
á colps mentre obría de Calpe la serra,
ta veu he sentida;
perçò á darte 'ls braços corrent he vingut.

Com riu que s' estimba d' un cim de montanya,
jo arranco quants arbres se 'm posan devant,
los rompo y trocejo com llances de canya,
y rego y amoixo
los jonchs y floretes del fèrtil vessant.

¿Quí so? Los Centaures de Tracia 'm coneixen,
al vèurem s' esquitllan poruchs los lleons,
les torres superbes de por s' estremeixen,
y 'ls cingles mateixos
tremolan, si ab ira trepitjo sos fronts.

So 'l torb que llurs selves remou d' un colp d' ala,
so 'l llamp que á les aygues obrí passadíç,
qui ofega les Hidres, qui la áliga aixala;
per eixos so Alcides,
per tu, dèbil eura, so un llor vincladiç.

Mes l' aygua ja abriga les valls y planures;
¡anem! ans que abrigue les serres y tot;
sortim d' eixa terra d' ayrades impures,
bellíssima Hespèris,
abans que la trenque l' Etern com un got!—

Y á coll prenentla, al grífol del mar creixent se llança,
de peus y mans servintse com d' ales y de rems,
mentre ella, ab veu que amargan lo dol y la anyorança,
recorda així á les selves sos més joyosos temps:

—Adeu, alats salteris, aucells que 'm despertareu;
no tornará á breçarvos de l' alba 'l vent suau;
bardices, que per ferme bona ombra us enramareu,
ponts de verdura y portxes, ¡per sempre adeusiau!

¿Y mos anyells? Coneixen ma veu encara, y venen,
¡qué hermosos ¡ay! de veure, qué flonjos d' amoixar!
y ab tristos bels, mirantme de fit á fit, s' estenen,
com volent dirme: "Mátans, ja que no 'ns pots salvar."

També, ¡ay de mí! la cerco la mort y no la trobo,
puix, cadavre, al registre dels vius damnada estich;
adeu, riu á qui perles y arena d' or no robo,
adeusiau, boscuries, de ma niuhada abrich.

Per sempre, ab quant estimo, jardí, tinch de deixarte
del mar á ser pastura; ¡tant que t' amava 'l cor!
La lira que me 'n porto, m' ajudará á plorarte,
puix sols hi tinch sencera la corda del dolor.—

En tant, damunt d' altívol serrat que 'ls núvols toca,
altre 'ls Atlants n' aixecan en alterós fortí
que 'ls sopluje ab Hespèris gentil, de roca en roca
quant pujen les onades, com goços al festí.

Romp l' escodayre ab ferre de tall la pedra crua,
que ab suor negre estovan sos braços, pit y front;
y 'ls rochs deixa 'l manobre damunt sa esquena nua
tombar, en l' ample córrech fent de pelásguich pont.

Ab unglots de diable ganxuts altres n' arrancan,
barruers empernantshi, dels puigs ab tremolor,
y á colps de peu, á falla de mall, los esvorancan,
ab pedres tasconantlos, á tall d' estellador.

Y ab má de cíclop sobre més grossos rochs los pujan,
en paret de cinch braces d' amplaria, amunt, amunt;
y altres rochs, que á les feres en mala nit soplujan,
arrabaçats com tofes de llana 'ls van damunt.

Després, per coronarla ab volta indestructible,
s' acotan cent espatlles com archs de campanar,
y de gra á gra s' hi assenta lo rocatam terrible,
sens fer les cariátides de carn debategar.

Quant, mitj clos l' edifici, ja del ayguat se reyan,
serres avall, d' escumes y llenya en lo borboll,
á la claror de l' atxa reynosa, l' hèroe veyan
fugir, y ¡ay! ab Hespèris, llur mare hermosa, á coll.

Los alçaprems de ferre li tiran y rocaços,
y derrera 'ls esqueixos de serra, al enjegá 'ls,
com rius al mar devallan, apuntalant los braços
en plátanos sens branques que 'ls feyan de parpals.

Y enrera deixan terres y mars cada gambada,
tramontan fraus y conques, torrents y xaragalls;
á 'ls seus al retornarsen la grua en sa volada,
no veu aixi á més corre passar turons y valls.

Llur crit, trepitj, llambordes y bigues que brunzeixen
á Alcides esperonan que fuig per l' erm fangós;
quant á sos peus restobles, selves y munts falleixen,
com tallamar, devora les ones coratjós.

De còdols, terrocedes y tronchs á la tempesta,
y esquitxoteig que enllota lo cel diluviant,
s' hi lliga la dels núvols, damunt sa rossa testa
brugenta, xafadora, y en terbolí esclatant.

Lo pi, que flamareja del hèroe als dits, s' apaga,
unich estel que eix vespre d' horrors al front tingué,
y en la foscor palpable d' Egipte tot s' amaga,
com si apagás los astres del cel qui 'ls encengué.

Lleons, caymans y boes ab óssos blanchs se topan,
ensemps ab llurs montanyes de glaç y de verdor;
ab elles grans onades pe 'l camp del mar galopan,
y sembla 'l món desferse d' espasme y tremolor.

Les boyres, apilades, en aygua y pedra 's fonen,
sa crin de foch espolsa lo torb desembridat,
y ab llur bram les balenes al bram del mar responen,
á tall d' illes surantes fenent sa immensitat.

Obrintse entre elles aspre camí, lo grech s' engolfa,
contra corrent y á palpes, sens atinar ahont;
y 'l temporal, y 'l xáfech que l' huracá regolfa,
y les mars, d' una á una s' esberlan en son front.

Sovint cayent dels ayres, en l' infernal tramuja
s' enfonza del cahòtich abisme rebullent,
y de sos antres altra zumzada se l' en puja
boyres amunt, com fulla resseca en mans del vent.

Quant pensa que per rònega, plombada afrau s' estimba,
los peus li amoixan ordi pastiç y flors del camp;
y al refluir l' onada, quant ja li apar que minva,
de colp remunta 'ls núvols á frech á frech del llamp.

Y á sa claror, un caos apar de roja flama
la mar d' hont ell es átom, d' una ona al cim penjat:
davall boques de monstre dins la del mar que brama;
damunt, rius d' aygua, marbres y fusta á bell ruixat.

Y boyres, vents y onades, ab ronchs esgarrifosos,
del cel y 'l pèlach midan l' abisme á revolcons,
en llur desfet y brega set voltes, rugallosos,
trametent d' un al altre lo cru espetech dels trons.

Veu á gabells cadavres passar d' infants y dones,
lo seu alguna encara duhent estret al pit,
y á 'ls Atlants, entre crestes de neu de llunyes ones,
de basilisch l' ullada clavantli fit á fit.

Veu açò y l' encobertan de nou tenebres fosques;
ab aygua á coll trasteja de terra al cel tramès,
ja entrebancat d' un cingle per espadades osques,
ja entre 'ls cabells nuosos d' una ridorta pres.

Cau y s' ensorra, 'l colga sovint l' ona negrenca;
d' ahont cerca refugi ne sur feréstech orch;
l' abet á que s' agafa segueix d' arrel ò 's trenca;
hont posa 'l peu se bada per engolirlo un gorch.

La llambreganta ullada de fera monstruosa
seguint, tantost lo copça son ample coll obert,
y ensopegant les serres de sos caixals, l' hermosa
fa ohir son escarfall en l' horrorós concert.

Y monstres afigura llavors més espantables,
que á rues pernabaten y jugan al entorn,
llurs boques de caverna badant insondejables,
sovint per algun llamp enceses com un forn.

Y es tot per ella un caos d' espectres lleigs é informes;
ho son pinacle y sòcols rodant en confusió;
la rufacada es ayre de llurs ales deformes;
sa llengua 'l foch del núvol; llur bramadiça 'l tro.

Fantasmes son, que allargan negrenchs y ossosos braços,
los verns que 'l vergacejan surant d' arrels amunt;
balenes son les roques; los turons gegantaços
que, encaputxats de núvols, s' encalçan d' un á un.

Umple 'ls espays, de sopte, feréstega clariana;
ella ho coneix, la atlántica ciutat ha encès lo llamp;
la flama, que l' encercla com infernal capçana,
respon al mar y als núvols ab més sencer rebram.

Vergers, palaus y llotges son boques de Vesuvi
ab que brega, atenyentlos á llenques, la maror;
sos fills quant se 'n adonan, lluytant ab lo diluvi,
—¡Be trigá prou, —esclaman, —ma llar á fer claror!—

Y, raig á raig, Alcides de més aprop sent ploure
palets que servirían per moles de molí;
y bromereig y trángol derrera seu remoure,
y estendre per garfirlo llurs braços de rampí.

Á cada pas ressona més prop llur roncadera;
llurs ungles ja esgarranxan de sos talons la pell,
y, al crit y esgarrifança d' Hespèris encisera,
té por de que ja urpejen son voleyant cabell.