Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/12

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

10 Angel Guimerà


mevas afirmacions y de las mevas alabansas lo que va dir á la Reyna Regent d'Espanya un dels fills més ilustres de la terra castellana en vindicació de l'idioma y de la nacionalitat de Catalunya:
 «Y per això, senyora, sou vinguda á escoltar amorosament los accents d'aquesta llengua, no forastera ni exòtica, sinó espanyola y nèta de tota taca de bastardia. Vostre generós y magnànim esperit comprèn que la unitat dels pobles es unitat orgànica y viva, y no pot ser aqueixa unitat ficticia, verdadera unitat de la mort; y comprèn també que las llenguas, signe y penyora de rassa, no's forjan capritxosament ni s'imposan per forsa, ni's prohibeixen ni's manan per lley, ni's deixan ni's prenen per voler, puix res hi há mes inviolable y més sant en la conciencia humana que'l nexus secret en que viuen la paraula y'l pensament. Ni hi há major sacrilegi ni ensemps més inútil que pretendre engrillonar lo que Déu ha fet espiritual y lliure: lo verb humà, resplandor débil y mitj esborrat, però resplandor al fi, de la paraula divina.»
 Lo fragment que he reproduhit al peu de la lletra es de Menéndez Pelayo. L'acte en que va ser parlat, lo dels Jochs Florals de Barcelona de 1888 devant de la Reyna Regent y dels ministres. La llengua en que ho va pronunciar Menéndez Pelayo, la llengua catalana.


 Girant los ulls enrera, molt enrera del nostre temps, en aquella edat dels pobles en que tot