Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/13

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

 La llengua catalana 11


se presenta barrejat y confós com los primers recorts de la nostra infantesa, á la patria dels catalans, senyors, jo no la sé veure tancada dintre las fitas termenals que las mudansas dels temps més ensà li donaren, sinó que al vesllum de la historia la miro al lluny aquesta terra de la nostra nissaga, molt abans de que s'hagués format lo nom de Catalunya, descendint y avansant y aixamplantse per las duas vessants dels Pirineus, la que encara es nostra y la francesa, venintse allavors á trobar la colossal carena en mitj de la terra tota com á castell fortíssim ab marlets de boiras y de congestas que fes de guayta vigilant, ò, millor, venint á esser, aquest seguit de montanyas espatlludas, com l'altar grandiós d'un immensíssim temple que tingués lo sentiment de la patria com á divinitat de las sevas idolatrias, y per volta gegant que'l cobrís la insondable del seu cel blavós y transparent, y per remor incessant d'orgues y d'oracions, molt abans que hi arribessin los homes, la remor dels seus boscos milenaris y la de las sevas onas encara més vellas que á sos peus eternament s'humilían de més, molt més enllà d'Amposta, fins enllà, molt més enllà de Marsella. Quina era la llengua que's parlava en aquestos extensíssims y paradisíachs territoris, conjunt d'armònichs estats lliures é independents entre ells, més agermanats y sostinguts los uns pels altres quan las miradas recelosas se giravan á fòra de la propia y de la comunal encontrada, no hi há home al món, ni s'ha escrit en cap llibre, ni hi há cap