Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/18

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Espanya no catalana, lo rey Alfons lo Savi, de Castella, y á Italia componentne també en català-provensal aquell geni gegant que va esser rey de la sabiduria y poeta de la eternitat que's diu lo Dant. A causa de la magnitut de l'obra y la falta de temps y de coneixements expressos, impossible'm seria l'esténdrem ara ressenyant y judicant á la menuda la vida d'aquesta cohort de cavallers cantayres, eixits de totas las classes socials de Catalunya y de Provensa, al devant dels quals hi podem citar, no perquè valgan més, sinó perquè són alguns dels que molt valen, á en Guillem de Tudela, á en Giralt de Borneil, á en Pere d'Auvernia, á n'Arnau Daniel, á en Guillem de Cavestany, á en Bernat de Ventadorn, á en Sicart de Marjevols, á n'Aymerich de Peguilhà, á en Ramon de Mirabal, y al mitj de tots, sortint son cap per sobre dels altres, com á més diable y més poeta y més batallador y escampador de discordias, á en Bertran de Born, eternisat per la magnificencia de sos cants y per haverlo colocat en son infern lo Dant, ab lo cap tallat, que porta en una mà á semblansa de llanterna, per haver dividit la familia real d'Inglaterra. Més si aquella ampla y altíssima volada de la literatura tingué per aymadors ben dignes y apassionats á cavallers y menestrals, á sacerdots y á damas ilustres, á papas y á reys, y fins à sants de la gloria, també tingué á vils traidors y assessins de sentiments de tigre, que barataren la tinta de sas plomas per la sanch del cor dels seus germans de patria.