Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/19

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Y aquesta literatura, que, passant en mitj de triomfals armonias y besadas d'amor sota porxos de llorers y de rosas, havia arribat á la més alta gloria, se va veure un dia coberta de fanch y de vergonya; que contra ella's congriaren totas las vils passions de la terra mesquina, encarnadas en homes fanàtichs que en nom del cel enganyosament parlavan al caure ab tot lo seu odi sobr'ls castells y las masias y las lliures ciutats de la Provensa. Lo casal d'Aragó's commogué, senyors, fins á la última pedra de sos fonaments per aquella immensitat de desventuras, que no podia, sens renegar de son llinatge, abandonar á la germana perseguida. Y als cants feréstechs de sos trovadors guerrers reclamant las armas de la confederació aragonesa, respongué'l nostre poble llensantse á la acomesa per las vessants d'aquells Pirineus, barrejant ara amorosament los dos pobles las llansas y las espasas en la lluyta, com barrejavan en la pau las armonias de las liras y de las plomas. Y á Muret, en mars de sanch bullenta, devian espurnejar, per apagarse á la fi, aquellas antorxas que unas noces dels soberans de Provensa y de Catalunya posaren un dia en las mans dels trovadors de las duas terras. Y aixís va ser, senyors, que al morir en Pere'l Catòlich per la escona francesa, va quedar agonitzant la nostra gran àliga de la poesia pirenaica, que, dessangnantse y tot, y pegant d'alas per los marlets dels castells y per lo cim de las montanyas, ja, més que cantar, xisclava ab sò d'ira y de venjansa, clamant al cel, que