Vés al contingut

Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/101

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

ordinariament apacibles, havian brillat ab expressió difícil de compendre, donat l' assumpto que 's tractava; mes en la darrera part del parlament del seu oncle, semblá com si tot d' un colp hagués trobat una solució per llarga estona desitjada; sa fesomia s' amorosí visiblement y, agafant entre las suas mans la de Mossen Jaume, com avans havia fet aquest ab la seua, li digué ab un tó entre dols y ferm:

— ¡Vaja, oncle; estich resolta; no 'm vull casar! ¿Qui'l cuydaría á vosté? ¿Qué faria tot sol en aquesta casa gran y destartalada, quan vindrían aquellas nits d' hivern, tan tristas y tan llargas? Y ademés, encara que Deu fará que no sia lo que vosté ha dit, es lo cert que está bon xich delicat de salut... y ¡vaja, que no 'l vull deixar!

— ¡Si jo ho he dit sempre que eras un angelet! — exclamá 'l bon rector, tan cofoy com agrahit de las paraulas de la seua nevoda — pero mira, noya, aixó está molt bé perque tú m' ho digas y perque jo no ho accepte. ¡Deu me 'n reguart de que per mi deixessis una sort com aquesta! ¡Y tú que ets tan bona y que ab tas riquesas tan de bé podrás fer als pobres! ¡Por tindría de que Deu no me'n demanés compte! ¡Ah poch enteniment! ¿qué ho saps lo que dius? Mira, filla, jo no t' he parlat may del teu pervindre per no entristirte. ¡Bé prou que quan cau la pedregada s' ha de rebre! no hi ha perque encaparrársen avans: pero ara vull que sápigas á que atenirte. ¡Vaja! jo no obraría pas bé, no fente veure la veritat de las cosas...