cons, desatinaren á la Montserrat, que, enjogassada y travessa, no parava de fer entremaliaduras y raresas al trobarse reclosa dins las quatre parets de la rectoria.
— Las monjas, m' han dit ja moltas vegadas, perqué no 'ls hi enviavam la nena al col·legi — digué un dia Mossen Jaume á la seua germana, vegent á aquell belluguet que tancat dins del menjador semblava una rateta engaviada — jo crech que ella estaria allí més distreta; comensaria á apéndre alguna cosa; y á tu 't deixaria ab tranquilitat algunas horas al dia.
La Montserrat era 'l unich raig de sol que il·luminava las neus que voltavan la vida d' aquella pobra dona, y encara que sols fos per pocas horas, li semblá que era un nóu dolor lo separarse d' ella, pero Mossen Jaume insistí, y la nena aná á la escola.
Cap á las darrerias de Febrer, l' armari de pisa del menjador de la rectoria s' ompli de taronjas: era precis cullirlas tan bell punt groguejavan, per tréurelas de las manetas de la Montserrat, que las feya caure á colps de canya y se las menjava ab tanta abundancia que arribaren á ferli mal. Donya Teresa doná ordre á la minyona pera que de cap manera n' hi deixés menjar. Més una tarde al arribar del col·legi la Montserrat, no veyent a la sua mare que estava en lo despaig ab Mossen Jaume, digué á la majordona:
— ¡Dom taronja pera berenar!
— No n' hi há— digué desde la cuyna la criada — ja 't donaré xacolate crua.
