Vés al contingut

Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/118

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


—No vull xacolate ¡vull taronja!

— Pero si 't dich ¡que no n' hi há!

— Jo las veig á l' armari...

— Donchs ta teua mamá no vol que te 'n dongui ¡y no te 'n donaré!

— ¡Munda, dom taronja, sinó!..

— Sinó ¿qué? ¿qué farás? feu la minyona tota picada, sortint cap al menjador.

— ¡Tafoy! ¡Retafoy! — cridá la Montserrat, exasperada, enfilantse en una cadira del costat del armari— trencaré un vidre y'm menjaré totas las taronjas que trovi! y tú ¡Mira! — y la endiastrada criatura, al dir la última paráula, feu onejar las duas manetas sobre 'l nas posant lo dit xkh de la dreta tocant ab lo gros de la esquerra.

— ¡Reyna Santíssima! — exclamá donya Teresa, sortint al menjador y agafant violentament á la nena per un bras — are mateix, ¡desseguida vull que 'm digas qui t' ha ensenyat aquestas paraulas tan lletjas y aquestos gestos de pillet! ¡de xicot de carré! Desseguida, desseguida, vull que ho digas. ¡Dolenta! ¡Lletja! ¡Mal educada! — Y com donya Teresa acabés la filípica ventantlo una bofetadeta, la Montserrat se desfeu en un mar de llágrimes, que la seua mare, després d' haverlas fetas corre, tingué bons trevalls pera aixugar, encara que tot dihent:

— Be, no ploris més, pero digam d' ahont has tret aquestas cosas tan lletjas!

— La... a... a... noya... a... a... a... de ca 'n