Peró, m' ho va... a... a... dir y m' ho. .. o.. o... va fer á mí, en lo col·legi... i... i... i... l' altra tarde, perque jo no li volia... a... a... donar una estampa... a... a!..
— ¡Ja m' ho temia jo al tenir que enviar á aquesta criatura á una escola de poble!— exclamá donya Teresa tan sentida del cas, com de la bofetadeta que s' havia vist obligada á donar á aquella criatura que tant estimava. — Jo no ho vull dir pas per las monjas — prosseguí veyent la cara fosca del seu germá qui l' escoltava— ¡pobras senyoras! ¡Ellas no hi tenen cap culpa!.. pero las criaturas aprenen tant d' educació ab las mestras com ab las companyas que tenen... y aquí no 'n podrá tenir may d' altras. ¡Válgans Déu! ¡Válgans Déu! Si 'ls nostres pares vejessen á una neta seua, á una Villadó educantse d'aquesta manera! — afegí donya Teresa, que ni pérduas ni penas desarrelavan d' ella los ressabis de sa noblesa.
Mossen Jaume no torná resposta: més l' endemá digué que li calia anar á Barcelona ahont tal volta hi tendria d' acabar la setmana.
Dos dias després tornava 'l bon sacerdot á Larrua, dihent á la seua germana que la nena quedava admesa de interna en lo col·legi del Sagrat Cor de Sarriá. Sols calia arreglarli la roba blanca y los trajos d' uniforme, pera portarli avans del primer de mes. Ho havia parlat ab lo seu intim amich lo Dr. D. Pau Valls que era prop parent de la superiora del Sagrat Cor y tot estava arreglat.
