Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/129

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

riu? — preguntá la Teresina, obrint desmesuradament los ulls, entant que picant de mans, exclamava ab tot l' entussiasme de sa senzillés d' onze anys— ¡Allí si que vull que nos hi portis, Felip! ¡Y que 'n culliriam de diamants y de brillants y de pedras de tota mena pera fernos arrecadas y collarets y fins pintas y diademas pera posarnos als cabells! Y 'n portariam perla mamá... perque ella, si es massa lluny, no hi voldria pas anar... Y també 'n recullirém pera fer una corona per la Verge del Remey de la hermita, que 'n dú una de llauna ¡més pobre y més vella! Y per tú Montserrat, te las portarém iguals, ben iguals á las nostras.

— Aquesta ja se las podrá cullir alli mateix — feu en Felip ab molta serietat.

— 'Oh! Si hi pogués venir ¡próu! — saltá la Teresina.

— ¡Ay! ¡ay! ¿perqué no hi ha de venir, ananthi nosaltres? Lo que podém fer es marxarhi á l' estiu, que es quan estém tots tres plegats — exclamá candorosament t' Adela.

— Pero dona, ¿que no ho coneixes qu' ella no hi podrá venir, perque nosaltres hi anirém ab en Felip, perque es germá nostre, pero á la Montserrat no li es res? — feu la Teresina, prenent un gros tó de set-ciencias.

Los aspirants á viatjadors se miraren consternats. La Teresina tenia rahó. Havent d'anar al país dels rius, de las pedras precioses, sense donya Francisqueta, que es á qui anava confiada la Montserrat, era molt difícil que aquesta