Vés al contingut

Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/154

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

de son cor, totas las flors, totas las brancas, deixantli en lloch d' aquella fé omnimoda, cega, ingénua, que desbordaba goigs y esperansas per tots sos tendres branquillons, una mena de tronch d' Aloes que ab sa fosca rehina, inundava d' amargor y negrura, totas las fibras de son cor...

Set ó vuyt dias després lo carter portá una carta segellada a París. Era d' en Felip y en ella deya á la Montserrat que havia tingut unas grossas qüestions ab lo seu pare, que ja varias vegadas (encara que ell no havia volgut dirli) li havia prohibit que sostingués relacions ab ella, alegant que necessitantse molts diners pera viure y essent la seua enamorada una noya sense dot, no li convenia per casa seua, per més que era lo primer en regonéixér las seuas bonas qualitats... Que en aquestos darrers temps, veyent que ell no feya cas de las seuas amonestacions, los disgustos havian aumentat y que ultimament li havia donat resoltament á escullir, entre deixarho corre y anar al extranger á passar dos ó tres anys, ó sortir per sempre més de casa seua.

«Jo 't dech parlar ab tota sinceritat, deya en Felip al arrivar á aquesta part de la seua carta, no m' he sentit ab prou coratje pera poguerme guanyar la vida com estich acostumat á tenirla y pera abocarte á tu á un abisme de privacions... Si al sortir del col·legi, m' hagués trobat sol y sense recursos, de segur que 'ls nostres castells enlayre s' haurian tornat reali-